Aquesta mateixa setmana, la pel·lícula “Birdman” es va alçar com a guanyadora dels Oscars 2015.

La pel·lícula presenta una posada en escena impactant, un personatge principal magistral i una transmissió d’un increïble missatge al públic.

Tot i la inqüestionable grandesa d’aquesta obra, mereixedora d’aquest Oscar , em vaig dur una sorpresa.

Una altre pel·lícula també candidata als Oscars, “Boyhood”, em va captar des d’un primer moment. La vaig veure la primera vegada i no en vaig tenir prou, així que, després de veure-la en múltiples ocasions, em va semblar mereixedora de guanyar, fins el punt de decebrem al veure que no va ser així.

“Boyhood” presenta una pel·lícula diferent. Un gran experiment. Una idea totalment nova.

Gravar una pel·lícula durant dotze anys, convocant als actors unes poques hores a l’any per a desenvolupar una historia creïble de la vida i desenvolupament d’un nen des dels sis anys.

Sembla increïble, però així es va fer, i el resultat, una seqüència on veiem les diferents etapes que viu el mateix nen i tot el que aquestes comporten a la seva vida. “Boyhood” volia fer una representació del temps, una historia amb continuïtat. La idea era realment molt bona; innovadora i original.

D'altra banda, “Birdman” presenta un guio complex; una dosis de realitat impactant; una gravació de només un mes de durada i d’altres mils aspectes brillants en l’obra. 

Tot això farà que, finalment, s’endugui la admiració de tot espectador juntament amb l’èxit la nit dels Oscars.

PEL·LÍCULA “TAXI DRIVER”

PEL·LÍCULA “TAXI DRIVER”

Travis és un ex-combatent de la Guerra del Vietnam. Un personatge solitari, estrany i totalment desencaixat del mon es troba vagant sense rumb per la seva intranscendent vida. Per tal de combatre els seus problemes d’insomni, Travis decideix, per aprofitar el temps mort i guanyar diners, apuntar-se per a fer de taxista nocturn.

Mentre condueix el taxi, es testimoni de múltiples situacions on es mostra la maldat que habita les nits de Nova York(Violència, prejudicis, bogeries, barris baixos) i això el fa conscient de la cruel realitat de la societat on es troba alhora que, a poc a poc, el va afectant psicològicament.

Travis adopta una postura silenciosa davant tot tipus d’injustícies de les quals n’és present, mentre agafa la costum d’anotar tot allò que veu a un quadern.

Un dia, Travis s’enamora de Betsy, una voluntària de la campanya per al senador Charles Palantine, qui es candidat a president. Travis cau enamorat al veure-la passar davant el seu taxi. La segueix fins al seu treball en diverses ocasions amb l’única finalitat d’observar-la. Fins que, un dia, es decideix a entrar a la seva oficina i parlar-li. Per a Travis la política no es objecte del seu interès, però, tot i així, veiem com, quan el mateix Palentine puja al seu taxi, Travis el parla animadament mostrant-li el seu suport i fidel seguiment, totalment fals. Travis diu al futur president la necessitat de una amplia reforma a la ciutat per a acabar amb tota la maldat que es present nit darrera nit als carrers de Nova York.


Travis queda amb la Betsy en dues ocasions. La primera cita és a una cafeteria on ambdós es mostren propers, agust i fins i tot atrets. D’altra banda, a la segona cita, ell porta a Betsy a veure una pel·lícula de gènere pornogràfic, la qual cosa la molesta i la incomoda moltíssim. Betsy s’enfada de tal manera que no vol saber res més del protagonista. Travis truca a Betsy i es disculpa, tot i que, aquesta es negarà a veure’l de nou. Després de moltes trucades sense resposta, Travis es presentarà a la feina de Betsy per a demanar-li explicacions, i és expulsat de males maneres.

Aquest desinterès i humiliació per part de Betsy, alimenta la ràbia i frustració que el protagonista ja començava a sentir anteriorment amb el seu odi cap a aquesta societat i tot el que passa en ella. Ara, a aquest sentiment s’afegirà la necessitat de cridar de nou la atenció de Betsy.

Travis troba una sortida a la seva frustració; voldrà respondre a la violència amb violència i voldrà prendre’s la justícia per la seva pròpia mà. Amb aquests clars objectius comença un programa físic d’entrenaments diaris i es compra múltiples armes. Dia a dia veiem com es va preparant per a donar un gran cop.

Mentrestant, coneix a una noia. Iris es una nena de només 12 anys que exerceix com a prostituta sota les ordres de Matthew, el seu cruel proxeneta. Iris puja al taxi de Travis una nit amb la intenció d’anar-se'n d’on és i fugir del lamentable estat i mon que viu, però, es arrossegada fora del taxi per un home que tira un bitllet arrugat a Travis. Travis recorda, amb certa culpabilitat, aquesta situació cada cop que veu el bitllet arrugat. Després, la veu en dues ocasions i s’hi apropa. Travis s’interessa i s’implica molt amb la trista situació de Iris i la intenta convèncer per a sortir-se'n de la prostitució i tornar a la vida que li toca per la seva edat. Però, el seu intent resulta inútil, Iris sembla estar bé amb la seva situació i és troba totalment sumisa a les ordres de Matthew.


Travis no pot més, decidit a deixar de ser una víctima silenciosa de la societat, es decideix a actuar. Després d’afeitar-se el cap, Travis es presenta a un acte públic, un cop allà intenta assassinar al president Palentine, però, els agents del Servei Secret veuran en ell un moviment sospitós i haurà de fugir sense haver disparat. Seguidament, desprès d’aquest fallit intent, Travis va a buscar al proxeneta de Iris i el dispara, després va a la casa on està Iris per a disparar al propietari i a l’home que és a l’habitació amb la nena. Un cop Travis entra a la casa, veiem com es produeix una sanguinària situació on només en surt il·lesa Iris, la qual plora horroritzada. Travis intenta suïcidar-se desprès de disparar en múltiples ocasions als demés, però, sense bales a les seves armes, es queda a un sofà resignat fins que arriba la policia.

Mentre Travis es recupera a l’hospital, rep una carta dels pares de Iris, els quals li agraeixen haver-la salvat i haver fet que torni de nou amb ells i a la vida que li toca viure per la seva curta edat.

Quan Travis es recupera i torna al seu nocturn treball, es troba amb Betsy.

Betsy es mostra propera a ell i diu com, els mitjans de comunicació, parlen d’ell de forma heroica, però ell nega ser un veritable heroi. Veiem en aquesta ultima escena com, tot i la seva passada obsessió per ella, ara es mostra distant i és limita a deixar-la al seu destí.

Arissa. La sombra y el fotógrafo, 1922-1936

Arrel d’un comentari que Sandra Balsells va fer a classe de fotografia, sobre el fotògraf Antoni Arissa, una companya va dir-nos que aquella mateixa tarda anava al CCCB a visitar una exposició de fotografies d’aquest autor. Jo i un altre company ens vam sentir atrets per la visita i ens vam oferir a acompanyar-la. I així ho vam fer.

L’exposició fotogràfica d’Antoni Arissa constava de més de 160 fotos en blanc i negre d’estils diferents i de temàtiques molt variades. A la seva obra, em vist com els seus estils es mostren en tres grans blocs; un primer seguit de fotos seguint l’estil del pictorialisme, seguida d’un conjunt de fotos on expressava la evolució cap a la modernitat fins l’iniciï dels anys 30 i, finalment, vèiem un últim seguit de fotos complint l’estil de las avantguardes fotogràfiques.

En totes les seves representacions es mostrava el seu ampli i complex domini de la fotografia i tots els camps que aquesta comporta; mostrant-nos tot tipus de perspectives, jugant amb les llums i les ombres i experimentant amb plans arriscats.

Aquest autor va ser un gran renovador del segle XX, es dona a conèixer quan la fotografia va anar substituint el dibuix, sobretot en cartells, llibres, revistes i diaris. Arissa va tenir un paper molt important i significatiu en tota aquesta renovació.

He adjuntat algunes de fotografies de les seves obres que més em van cridar l’atenció i on s’hi pot veure la seva gran eficàcia amb la càmera.

SEMINARI 18/02/2015

SEMINARI 18/02/2015


Avui a l’hora de seminari em baixat a la aula d’ordinadors a realitzar la segona practica amb el programa indesign. M’ha sorprès amb quina facilitat he pogut seguir la classe, el progres des de la primera practica era clar. He notat, respecte a l’anterior practica, en la qual anava més perduda que un altre cosa, una millora i un domini del programa que considero clau per a qualsevol projecte relacionat amb la premsa que ens pugem trobar.

El tema del dia, que avui ocupava múltiples converses dels meus companys, era la elecció al millor comunicador, per la qual em de votar durant els dies d’avui o demà. Davant les opcions a escollir, els meus companys expressaven públicament diferents opinions i propostes, cadascú defensant la proposta que considerava més adequada. En alguns casos, s’han donat conflictes entre diverses opinions. La defensa d’una proposta com a guanyadora presenta, per alguns una opció única i considerada millor a les demés.

Això m’ha indignat. Crec que, tot i haver-hi un sol guanyador, tots els proposats són grans en la seva feina, i el fet d’haver d’escollir un no ha de suposar infravalorar, ni molt menys, als altres candidats. No trobo bé que, per a defensar el comunicador que consideris millor hagis de treure mèrit i valor a la feina dels altres. Tens la llibertat d’escollir el candidat que consideris millor, però no pas el dret de tirar per terra als altres.

Tot i la molèstia que causen les persones amb aquesta actitud, crec que tots adoptem aquesta faceta en algun moment. Ens tanquem en la nostra pròpia opinió o percepció d’una cosa i no ens adonem que paral·lelament, n’estem menyspreant d’altres. Es tracta de no radicalitzar-nos, o millor, no radicalitzar les nostres paraules, les quals poden dir més del que realment pensem al tancar-nos en una única opinió.

Crec que la riquesa es troba en el saber, i no hi ha millor manera de saber que a partir del que ens aportin els demes.

Abans de defensar cal escoltar.

"CAMINO A LA ESCUELA"

Donem realment valor a allò que tenim?
En un principi, les respostes que obtindríem a aquesta pregunta serien afirmatives en la majoria dels casos.
Fins i tot, per a molts joves, podria semblar una pregunta ofensiva, la qual refutarien sense cap tipus de reflexió. “Hi ara! Doncs clar que valorem el que tenim, jo sense el meu iphone em moro!” aquest seria un exemple de resposta per part d’una jove.
Això ens porta a preguntar-nos si realment els joves són conscients de la realitat que hi ha més enllà d’ells mateixos i les facilitats que els envolten. Per a aquesta noia, i per les seves irreflexives paraules, posem per cas, no vindria gens malament que s’adonés de la realitat més enllà del seu voltant i es consciencies de la complexitat i les dificultats que hi ha al mon. Per a fer-ho, no hi ha res millor que veure el documental “Camino a la escuela”.

Aquest film narra la historia real i extraordinària de quatre nens que, diàriament, han de enfrontar-se a una multitud de adversitats i perills per a anar a l’escola.

Jackson, Carlitos, Zahira i Samuel es caracteritzen pel seu optimisme i esperança en un futur.

La seva escolarització els presenta la única possibilitat d’arribar lluny, de superar la actual situació i aconseguir tot allò que somien. Per aquest motiu, el valor que ells donen al anar a l’escola es realment increïble, en tots els casos l’escola es troba lluny i ells, mancats de recursos, emprenen el camí capa ella sense dubtar i assumint-lo com una rutina necessària a realitzar.
Per aquests nens, el camí es dur però el preu del seu esforç tindrà una recompensa clara en el seu futur; el seu somni es troba en la superació d’aquesta perillosa rutina.

En una de les quatres histories es mostra un cas diferent, on podem veure les dificultats que tres germans es troben en el seu camí. Es un cas peculiar ja que el germà gran presenta una minusvàlida, per la qual els seus germans menors l’han de transportar amb una cadira en pèssimes condicions. En el seu camí, veiem com els nens són valents davant els obstacles i totalment solidaris en quant al seu germà. El cuiden, el porten i, sobretot, en cap moment es rendeixen o es desanimen davant de cap problema. La seva única preocupació es arribar a temps a l’escola, tot lo demés te solució.

També a la pel·lícula veiem, en els quatre casos, com la família juga un paper important. Els pares els transmeten aquesta importància de l’escolarització per a poder arribar lluny a la vida.
Per tant, els nens, a casa seva reben ens ànims, els valors i les forces per a lluitar dia a dia amb valentia pel seu futur, el qual, serà proporcionat per la seva escolarització.
També d’altra banda, la seva educació i el creixement personal que fan va més enllà dels valors que els pares poden inculcar-los; el seu dia a dia, la seva relació amb els seus propis germans i amb els demés nens es indiscutible que els està aportant una sèrie de valors que els fan créixer dia a dia.

SEMINARI 16/02/2015

SEMINARI 16/02/2015

Avui, em iniciat la classe de seminari amb la presentació del cànon estètic de l’Oriol. 
A la seva presentació em escoltat la cançó de “Human” del grup The Killers i la seva respectiva explicació.

Quan vaig escoltar per primer cop aquesta cançó, anys enrere, no em va cridar massa l’atenció. Era la típica cançó que sempre en retransmetien el videoclip o bé sonava per la radio. D’aquesta manera,a base de escoltar-la, cada cop em cridava més fins que em va acabar agradant. Vaig acabar aprenent l’estribillo y descobrint-me cantant-lo de manera casi inconscient pel carrer o a la duxa...
Després de indagar en la seva lletra, em va sorprendre la manera en que descrivia la inquietud de la gent en el seu paper envers el món. 
La sensació de no pertànyer al mon i les ganes d’aspirar a més eren també transmesos per la cançó. Al cap i a la fi, em va semblar que en un moment o altre ens hi podem sentir identificats.

Resulta realment curiós la manera en que, dins d’una cançó d’aparença més aviat comercial hi podem trobar missatges de positivitat i ànims per a afrontar el mon i la nostra pròpia condició humana.

SEMINARI 13/02/2015

SEMINARI 13/02/2015

El passat divendres vam començar la classe de seminari amb la exposició del cànon estètic de la nostra companya Paula.

Ella va exposar el poema “la vida” de Maria Teresa de Calcuta. Va explicar com, a partir del poema extreia una profunda reflexió davant la vida i per ella presentava un punt de referència en tot moment. Va explicar com en molts moments de la seva vida havia li havia transmès força per a seguir endavant.

Desprès d’escoltar-la, vaig recordar la meva pròpia experiència amb la poesia, més aviat oblidada en aquests moments de la meva vida... Però, la meva companya va ficar tanta passió a les seves paraules que les meves curiositats poètiques es van desenterrar. 

Aquella mateixa tarda em vaig trobar indagant entre escrits i llibres aquella poesia que tant m’agradava quan era més petita. Era una poesia de Bécquer. 

La recordava amb certa melancolia ja que la vaig descobrir a la meva infantesa i això em portava a reviure moments passats. 

Recordo com, en una classe, un professor ens va fer recitar un poema en veu alta, a cadascú li tocava un de diferent, escollit totalment a l'atzar. El destí es savi, i ami em va tocar un realment increïble. La meva por i tremolor per a parlar en públic era molt present a la meva infantesa, però, al llegir aquell poema la meva ment va quedar totalment captivada i la meva por va desaparèixer mentre la meva emoció per aquelles lletres anava augmentant. Són petites coses que queden gravades a la memòria. 

Podrá nublarse el sol eternamente; 

Podrá secarse en un instante el mar; 
Podrá romperse el eje de la tierra 
Como un débil cristal. 
¡todo sucederá! 
Podrá la muerte Cubrirme con su fúnebre crespón; 
Pero jamás en mí podrá apagarse 
La llama de tu amor.

Gustavo Adolfo Bécquer

EXPOSICIÓ "LA PASSIÓ SEGONS CAROL RAMA"

EXPOSICIÓ
LA PASSIÓ SEGONS CAROL RAMA

El dia d’avui m’ha aportat una intensa reflexió. Tot a començat quan, just abans d’acabar l’ultima classe, una companya ha fet un comentari sobre l’art de Carol Rama. A mi i a dues companyes de classe més, ens ha cridat l’atenció la manera com parlava de la artista; depreciant la seva obra pel desagradable contingut sexual que ella havia vist.

La exposició de Carol Rama que em de visitar per a l’assignatura d’Estètica es al MACBA, la qual cosa, preses per la curiositat, ens va portar a decidir-nos a anar a veure-la al sortir de classe.
Vam entrar al MACBA amb certa ànsia. Pel que havíem sentit, les expectatives no eren molt bones, però alhora ens havia despertat d’interès per jutjar-ho amb els nostres propis ulls.

La exposició de Carol Rama presentava bastants obres i ens va ocupar bastant estona. Els segons, els minuts i, fins i tot, les hores van transcórrer però, no ens vam adonar de tot el temps que portàvem allà fins que el rugir dels nostres estomacs ens va avisar.

Vam sortir encara impactades per l’autora. Les ganes de comentar allò que havíem vist eren comunes a les tres així que vam anar a dinar amb una interessant tema entre mans. Cada una de nosaltres va comentar la obra que més l’havia impactat i la sensació que aquesta li havia suggerit. D’aquesta manera, ens vam sorprendre unes a altres comentant aspectes i sentiments que ens havien despertat algunes obres mentre a les altres no n’havien donat importància.

Em va semblar realment curiós, en una mateixa exposició com cada persona es pot sentir atret per una cosa diferent i arribar a veure-hi i, fins i tot sentir, més enllà de la pròpia obra.

Tot i això, les tres vam coincidir en una cosa; la noia que havia jutjat i desqualificat a classe l’art de Carol Rama òbviament no s’havia sentit atreta per cap obra, però, això no li donava dret a calcificar-la negativament com havia fet.
Es cert que l’estil d’aquesta autora presenta un art diferent, un art original i fins i tot difícil de classificar, però, s’ha de saber mirar més enllà, perquè la obra et porti a una reflexió t’has d’obrir a ella, i per a fer-ho t’has d’obrir a l’art, a tots els tipus d’art.


“D’un sentiment Carol Rama ha fet un quadro...”

SEMINARI 11/02/2015

SEMINARI 11/02/2015

Avui, em començat el Seminari parlant dels relats que vam entregar el dia anterior sobre el fragment de Bergman. 

Jaume ha exposat a la pissarra diferents començaments que alguns de nosaltres havíem redactat, veient així com d’uns mateixos fets en poden sortir relats ben diferents. 

D’una mateixa realitat en podem percebre coses ben diferents, i això depèn del punt de vista que la persona que escriu. Aquesta conduirà uns mateixos fets d’una manera o altre, essent totes elles correctes tot i explicar, en molts casos, coses força diferents. 

Alguns dels principis que em vist partien d’una visió general. El relat comença parlant del panorama exterior de manera més distant i, poc a poc, ens anem apropant i endinsant-nos als fets.

Altres principis feien ús de la descripció del clima atmosfèric per a introduir-nos a la posterior successió de fets.

Després d’aquest comentari sobre els relats i algunes possibles maneres de iniciar-los, em passat a parlar sobre els autoretrats mediàtics que cadascú de nosaltres havíem elaborat per el dia d’avui. 

Per a exposar aquest exercici ens em intercanviat els autoretrats amb els nostres companys, de tal manera que cadascú de nosaltres havia de llegir l’escrit d’un company. Un cop llegida la descripció, havíem d’explicar oralment com s’havia descrit l’autor del text en relació amb els mitjans Mass Media. 

Ha sigut curiós, i en molts casos sorprenent, saber els gustos dels altres i veure què, en molts casos, coincidien amb els propis o els d’altres companys. 

En el mon de la premsa em anomenat els mateixos diaris i revistes d’interès per a molts de  nosaltres. Indiscutiblement, em trobat la presencia de diaris com La Vanguardia o revistes com a Vogue  amb molta freqüència entre les nostres descripcions.

En el camp televisiu, les modes i tendències de tots nosaltres han estat bastant marcades i coincidents amb alguns programes, series o pel·lícules. 

En quant a la radio, m’ha sorprès la carència d’ús d’aquest mitja. En general no s’han esmentat gaires emissores o programes.

D’altra banda, com és d’esperar en l’actual era d’internet que vivim, tots nosaltres em parlat d’algunes reds i xarxes de comunicació. El Facebook, el Whatsapp o l’Instagram, entre d’altres molts programes, han estat enumerats per tots nosaltres en cada descripció. 

També al seminari d’avui, el nostre company Angel ha exposat el seu cànon estètic. Ell ha parlat dels seus tatuatges, del motiu i el significat que aquests tenen a la seva vida. La seva explicació m’ha semblat molt interesant i original, ja què, ha demostrat que més enllà de tinta impregnada a la pell, hi ha un motiu molt profund, un perquè molt intens, i el seu en especial es realment impressionant.

“A vegades s’ha de mirar més enllà d’una imatge, ja què, el significat d’aquesta, pot amagar coses invisibles a la simple mirada.”

SEMINARI 09/02/2015

SEMINARI 09/02/2015

La sessió de Seminari de dilluns va començar amb la presentació del cànon estètic de Nicolas. El nostre company, va parlar de Barcelona, on viu actualment, i de la seva ciutat natal, Tamarite de Litera, situada a Huesca. Ens va explicar el que va significar per ell el canvi de residencia. 

Nico parlava de Barcelona i de la seva vida aquí com a somni complit, com a desig realitzat; per a ell, Barcelona era i sempre va ser molt més que una ciutat. 

Em va impactar i em va semblar molt profund com el meu company parlava de Barcelona a diferencia de quan es referia a la seva ciutat d’origen, de la qual parlava en tot moment de manera més aviat negativa.

El fet de canviar de residencia és un exemple de valentia; comporta un canvi radical a la vida de qualsevol persona i la condiciona per sempre. 

Prendre tal decisió suposa una gran reflexió prèvia i, des de el meu parer, una ànsia per a canviar totalment la teva vida. 

Nico va fer un pas difícil, una decisió complicada apostant fort pel seu futur. I això, diu molt d’ell.

Davant de situacions com aquestes sento admiració, admiració perquè em sembla apostar fort i arriscar molt, i crec que, no tothom podria donar tal pas, jo la primera. 

Qualsevol canvi a la nostra vida suposa apostar pel nostre futur, per avançar cal arriscar; és evident. Però, evident també és que la por presenta l’obstacle més gran, que et pot impedir tirar endavant, i doncs, si aquesta és massa present has begut oli.

“és de valents apostar pel canvi, és de covards deixar-se aturar per la por.”

SEMINARI 06/02/2015

Divendres 06/02/2015

El seminari que vam fer el passat divendres em va comportar un cert nerviosisme previ alhora que una posterior il·lusió. El motiu va ser, que jo mateixa vaig inicialment protagonitzar-lo; amb la meva exposició del cànon estètic. 

La peça d’art que vaig escollir per a exposar de manera oral, és una representació musical que Celine Dion va interpretar a la pel·lícula de Titànic, la famosíssima cançó “My heart will go on”.

La cançó escollida, en general, porta a una primera impressió; al record de la pel·lícula titànic, deguda la seva presencia en aquest, o bé, ens pot transmetre certa tristesa per la suau i dolça melodia.

Però, el que jo volia transmetre era que, per a mi, aquesta profunda i melosa melodia em transporta molt més enllà d'una melancòlica sensació. La reflexió que personalment m’aporta i la importància que jo li dono a la meva vida es importantíssima i crec, i espero, que vaig poder plasmar-ho en la meva breu i clara explicació a la resta de la classe de Seminari.

Al acabar, alguns comentaris sobre la meva explicació em van fer veure la impressió dels meus companys. Es van mostrar sorpresos davant de la reflexió a la que, oculta a simple vista, ens podia portar la cançó, i d'altra banda, també van comentar-me que esperaven un referent més directe o bé, amb més clara connexió amb la meva vida o alguna experiència personal.

“...Cada persona es un mon, no hi ha cap d’igual.”

Seminari 04/02/2015

Seminari 04/02/2015

Avui, a l'hora de Seminari, em fet una activitat diferent. Em sigut introduïts a una nova visió del món les revistes, anant més enllà de la seva simple lectura.

A través d'un eficient programa, em vist d'aprop el procés de disseny i creació de les revistes.
Per a dur a terme aquesta activitat, em baixat a la sala d'ordinadors, de manera que l'aprenentatge el poguéssim anar aplicant de manera individual a la mateixa pantalla.

La classe ha sigut una introducció al programa "indesign".
Aquesta aplicació, és una eina per a la creació de les revistes. Tota revista requereix una prèvia preparació, i aquest procés serà el qual "indesign" ens proporcionarà mitjançant les múltiples eines que conta. Amb aquest programa, podrem organitzar i distribuir la informació donant-li un estil concret i personal.

Després d'aquest aprenentatge, una nova manera de veure les revistes m'ha despertat. Tot i llegir revistes i diaris amb freqüència, mai m'havia arribat a plantejar tots els processos posteriors a la seva publicació. La seva creació, avui vista a fons, suposa un món complex, amb molts detalls, peces a unir i carregat de punts a tenir en compte per a un acabat totalment òptim i bell als ulls de l'anisat lector.


"La gran complexitat per a dur a terme una tasca què, des de fora, es manté oculta."

DOWNTOWN MARKET BARCELONA

DOWNTOWN MARKET BARCELONA;

El passat Diumenge 1 de Febrer, es va celebrar el Downtown Market Barcelona, al centre comercial Maremagnum. Aquest esdeveniment, que ocupava tota la superfície de terrassa de la planta superior del centre, consistia en la exposició de nombrosos estands on hi podies trobar una gran varietat de productes, mostrats de manera clara a la vista dels visitants. 

Les petites botigues mostraven al públic productes artesanals per a la seva venda. Els diferents establiments estaven distribuïts de manera ordenada, amb certa gracia i originalitat, per tal de transmetre una bella i atractiva primera impressió a els possibles clients que, al llarg del dia anaven en augment. 

La gran majoria dels comerços eren de productes tèxtils; des de roba per a nens, vestits per a la nit, roba per a fer esport, vestimentes més formals per a gent gran, entre d'altres. També hi havia múltiples comerços dedicats a calçats i accessoris, els quals, mostraven força gent i semblaven fer molt bones ventes. De bolsos, cinturons i altres complements tampoc n'hi faltaven. 

Però, el que realment em va sorprendre i cridar l'atenció no va ser pas la extensió i quantitat de productes, sinó, la varietat en tots ells; t'hi podies perdre entre tanta diversitat, hi havia una enorme varietat de gustos i estils. Estic segura què, qualsevol persona podria trobar-hi algú del seu agrado.

"La varietat fa el gust!"