08-05-15

L'última classe de Seminari va tenir lloc el passat divendres 8 de Maig, i ens va donar a conèixer una mica més de la vida del gran escriptor i periodista català Josep Pla.
Vam veure un capítol de "A fondo", un famós programa d'entrevistes dirigit i presentat pel periodista Joaquim Soler Serrano, que es va emetre en la televisió publica espanyol a entre 1976 i 1981. La memorable entrevista que el tutor ens va projectar va ser a Josep Pla el 8 de desembre de 1976.
En aquesta entrevista, l’ escriptor i el presentador mantenen una fluida i animada conversa de més d’una hora. Aquesta es basa en una serie de preguntes per part de Joaquim Serrano i les respectives respostes per part de Josep Pla.
Es crea un diàleg interessant i enginyós, amb un contingut molt ric i variat on l’entrevistador exposa els temes de debat i l’escriptor sap treure’n fruit a cada assumpte plantejat.
Parlen de temes com la seva Catalunya natal, o bé d’Itàlia o de França. També fan un repàs d’autors mentre Josep Pla n’exposa la seva respectiva opinió. En moltes ocasions també, ambdós fan referencia a les obres de l’entrevistat i a la seva professió; la paraula.
“Yo no he hecho más que periodismo, pero periodismo se puede hacer de muchas maneras” Diu Josep Pla en un moment de l’entrevista, eludint a la seva obra literària.

Per acabar, cal destacar la visió que Josep Pla ens va exposant al llarg de l’entrevista de com hauria de ser un bon escriptor i un excel·lent periodista. Ens parla des de la seva experiència i saviesa d’un món que tots nosaltres anhelem conèixer com a futurs comunicadors.

07-05-2015

A només un dia de l'entrega final!

Avui dono per suposat que serà un dia horrible i etern. Tots nosaltres arrosseguem una sobredosi d'estres i nerviosisme insuportable que esclatarà en qualsevol moment. I avui és el dia clau, el dia que ha d'estar tot enllestit, la pressió és evident.

Des de primera hora del matí ens hem reunit per editar les ultimes vinyetes i ja hem començat de manera furtiva amb la maquetació. Tot això ens ha portat més temps de l'esperat i ens ha retardat la feina.

Estem desbordats, necessitava desofegar-me.

Pont de maig

El pronòstic meteorològic va anunciar molt de sol i dies molt calorosos per al pont. Això, juntament amb l'anada de les meves amigues fora de Barcelona, em va portar a decidir baixar al meu poble a desconnectar de la ciutat i passar uns dies tranquils a la platja.
Divendres a primera hora ja era a l’estació esperant el primer tren del matí. Estava disposada a gaudir de la platja des del primer dia!
Vaig baixar del tren entusiasmada, era el primer dia de l’any que trepitjava aquell petit poble. Realment, des de setembre de l’any anterior no havia tornat a Altafulla, el meu poble d'estiueig. Em vaig sentir malament per allunyar-me, de manera gairebé inconscient, d’aquell lloc on tenia els millors records d’estiu des de ben petita... Sabia que si no havia baixat en aquests mesos no era pas per falta d’ocasions, però evitava pensar-hi.

De camí cap a l’apartament, vaig passar per la plaça del poble, i era gairebé buida. No em va estranyar; la calma i la tranquil·litat eren característics del poble. Vaig somriure per mi mateixa mentre recordava les nits d’estiu a aquella mateixa plaça. Quan aquella plaça cobrava vida, quan els joves ens reuníem allà i no ens movíem en hores, nits senceres allà. Minuts i minuts que omplíem únicament amb riures i abraçades, amb paraules sense importància i gests despreocupats.
Vaig pensar amb melancolia en aquell estiu, en aquelles nits. Vaig plantejar-me que era el que realment trobava a faltar, el fet de viure sense preocupacions o bé aquelles persones amb les quals vaig compartir tants moments.
La resposta era clara. La tranquil·litat torna, a cada estiu la plaça ens acull de nou. Però aquelles persones, aquelles paraules i aquells sentiments que només vuit mesos enrere es respiraven ja mai més tornarien a esdevenir igual.
Cada racó d’aquella plaça guardava records d’aquell estiu. Cada pedra, cada tronc i cada gra de sorra d’aquell poble em transportava al passat.
Em trobava sola, quieta en mig d'aquella plaça i amb l'ànima plena de nostàlgia.
Em vaig adonar de perquè no havia volgut tornar al poble en tot aquest temps... No necessitava més que mirar al meu voltant per adonar-me de tot allò que vaig perdre, tot el que és inevitablement fugaç i efímer.

29-04-15

Avui, dimecres dia 29 d’Abril, ens trobem a menys d’un mes d’acabar les classes. L’emoció és evident. L’estiu està a la volta de la cantonada, les vacances a només dues passes, és impossible no sentir-se impacientment feliç. 
Tot i això, no tot és il·lusio. Els nervis també estan jugant un paper important aquests dies. Ens trobem a final de curs, els treballs finals s’acumulen, la feina s’amuntona i l’estrès invadeix de nou els nostres dies. També, justament ara ens endinsem en el complex món de la fotonovel·la i ens té totalment absorbits. Crec que ens em organitzat prou bé. Estem tots entusiasmats i treballarem dia a dia, disposem només de dues setmanes i no volem deixar-ho tot per l’últim moment. 
No puc evitar preguntar-me a mi mateixa si podrem enllestir la feina a temps… L’angoixa és evident.

Seminari 20-04-15

A la classe de seminari d’avui hem vist la pel·lícula-documental “La espalda del mundo”.  El documental, dirigit per Javier Corcuera i publicat el 2000, és un film on es mostren tres casos reals que es donen més enllà de la vida del nostre voltant. 

“El niño” narra la historia de Guinder Rodriquez, un nen que viu a un poble de les afores de Lima i que es dedica a picar pedres per poder viure. És un cas dur; el film mostra la vida de Guinder amb altres nens en una situació com la seva. Impacta la consciència i responsabilitat que aquests mostren pel treball, ja que la seva família en depèn totalment. La seva situació conviu amb la vida de la gent a la ciutat de Lima, on tot esdevé una realitat ben diferent a la seva.
Un fragment que plasma molt clarament la pobresa extrema dels protagonistes i, d’altra banda, la injustícia que els ha tocat viure enfront la gent de la ciutat.

El següent cas que el documental exposa el titula “La palabra”. Aquest explica la historia d’una parella, Leyla i Mehdi, que pateixen les injustícies de Turquia pel fet de tenir unes arrels kurdes. En aquest cas ens mostra la deshumanitat capa els dos protagonistes per part de la població de Turquia. Una sèrie de comportaments injustos i el dolor dels protagonistes per haver sigut empresonats o bé expulsats únicament per les seves arrels.

“La vida”, presenta un cas extremadament trist, la desoladora realitat d’ un presoner sentenciat a mort a Texas, únicament per ser negre i pobre. Aquest últim cas es realment impactant ja que mostra una deshumanització extrema capa l’home condemnat, amb declaracions de funcionaris i del cura totalment impactats i cruels. 

La indignació i la pena s’apoderen de mi després d’aquest documental. Els tres casos exposen una situació d’exclusió social, racial i política, respectivament, que viuen moltes persones en el món. Crec que el film aporta una reflexió important en molts aspectes derivats d’aquesta situació d’exclusió. El treball infantil i la extrema pobresa, sobretot presents en el primer cas, on els nens treballen i fins i tot roben per poder menjar, m’ha semblat una situació realment impactant i horrorosa. 

SEMINARI 15/04/15

SEMINARI 15/04/15

Avui en portada del diari ARA veiem a Rajoy i la seva nova reforma. Es tracta de la nova llei que modifica la llei de l'avortament anterior. En aquesta nova s'explicita que les noies de 16 i 17 anys necessitin el consentiment dels pares per poder avortar.

S'ha aprovat la nova llei amb 184 vots a favor del PP, 136 vots en contra i quatre abstencions. Mentre que, s'ha donat també un curiós cas en aquest procés. Pedro Sànchez, secretari general del PSOE, s'ha lamentat per haver votat a favor de l'aplicació de la nova llei, dirigent públicament que va ser un error. A la seva disculpa afegia una crítica a la llei i afirmava el manteniment de la seva postura totalment en contra d'aquesta llei, qualificant-la d'una retallada de drets i llibertats.

SEMINARI 13/04/15

SEMINARI 13/04/15

Al seminari d’avui hem analitzat dos contes dels dos catalans, Pere Calders i Quim Monzo. Ambdós històries consten d’un extens diàleg a partir del qual em pogut extreure trets i característiques de l'obra de cada autor.

El diàleg que mostrava el conte de l’autor Pere Calders ha sigut el que més m’ha cridat l’atenció.
Una conversa telefònica original i entretinguda que presenta un text fàcil i ràpid de llegir. Que alhora consta d'una perfecta tècnica i un domini de l’humor i la ironia propis dels relats d’aquest autor.
Un autor de referència per a tot futur escriptor.

SEMINARI 10-04-15

SEMINARI 10-04-15

Avui, a la classe de seminari hem fet una activitat diferent. Hem sortit al carrer i hem buscat el lloc que el tutor ha indicat a cadascú de nosaltres.

Un cop he arribat al lloc en qüestió, i un cop la inspiració ja s’ha arrelat a la meva ment, m’he dirigit a la biblioteca, on m’he anat retrobant amb els altres companys que, poc a poc, anaven arribant després de fer les seves respectives observacions.

Ha sigut curiós, una activitat peculiar. Tots junts pensant com traslladar allò que només uns minuts enrere ens envoltava a un full blanc. Com si d’una foto es tractes, anàvem construint la imatge del nostre lloc lletra a lletra.
Un cop em acabat la tasca, la curiositat ens envoltava; Seria molt diferent el carrer de la companya? Com era aquell altre carrer que només es trobava a escassos metres del meu? Hauria plasmat la meva companya detalls que jo ni havia percebut?

Al cap i a la fi, per molt objectiva que sigui la nostra mirada, és, com ja he dit, nostre. És a dir, que els nostres ulls juguen el paper més important, la nostra mirada és la càmera que captura la foto, i a cada càmera hi podem trobar fotografies d’una mateixa realitat totalment diferents. 

"Jihadisme amb voluntat d'atemptar a Barcelona"

Avui en portada del diari ARA trobem una noticia molt impactant per a tots nosaltres. 

Es tracta de la desarticulació d’un grup Jihalista amb clares intencions d’actuar a la nostra mateixa ciutat, Barcelona. 

Els mossos expliquen com, els detinguts, presentaven una sèrie de fotos, estudis i informació rellevant sobre diverses instal·lacions de seguretat de diversos edificis de la capital catalana. Un grup de joves que s’unien i presentaven signes clars de dur a terme algun tipus d’atac a curt termini. Les fotos i informacions trobades han servit per a la investigació i la posterior detenció dels sospitosos, el quals ara esperen que se’ls concretin els càrrecs i ser empresonats.

Realment aquest cas ens obra els ulls, un cas realment terrorífic; ens trobàvem sota la amenaça d’un atac per part d’una banda jihalista. Estremeix només pensar-ho. 

Veiem ara el perill que corríem sense ser conscients, la voluntat que els propis jihadistes tenen per Barcelona. La nostre ciutat en perill... a vegades els perills no resulten estar tan lluny com pensem.

UNA EXPOSICIÓ DE PICASSO I DALÍ

UNA EXPOSICIÓ DE PICASSO I DALÍ

La exposició “Picasso/Dalí. Dalí/Picasso" que el Museu Picasso mostra al públic des d’aquest mateix Abril, exhibeix la obra de Picasso i la de Dalí cara a cara. La relació entre l’art d’ambdós genis a partir de més de vuitanta peces presentades i una sèrie de textos informatius per a situar-te a les seves vides i apropar-te a la seva forma d’entendre l’art.

A través de les diverses formes d’art de cada artista, anem veient les semblances en la forma i la temàtica d’aquests.  La seva relació i la influencia mútua entre els autors es mostra clara al llarg de l’exposició amb una sèrie de semblances i paral·lelismes entre les seves obres.

L’itinerari comença amb els autoretrats de cada autor; al de Dalí hi podem veure al mateix fumant una pipa, amb un fons i una composició més fosca; mentre el de Picasso llueix una perruca complint un estil més neoclàssic.

Cal destacar algunes obres com El frutero (de Picasso) i Naturaleza muerta (de Dalí), El retrato de olga (de Picasso) i Retrato de mi hermana (De Dalí) que ens guien i mostren de forma clara la influencia entre els artistes.

Un altre aspecte de l’exposició ens mostra la admiració de Dalí i Picasso per Goya i Velazquez. Ho veiem en obres com la sèrie de las Meninas i la Copia de el niño de Vallecas de Velazquez del pintor Picasso.

També a la exposició veiem obres com El guernica (De Picasso) i Premonició de la Guerra Civil (De Dalí) on els dos artistes reflecteixen el seu contacte i la seva vivència amb la guerra civil.

Social Media Guard

Arran d'un comentari que vaig escoltar l’altre dia sobre un vídeo de Coca-Cola, vaig veure una publicitat que em va semblar molt interessant; amb un missatge que transmetia una poderosa reflexió.

El vídeo, adjuntat a continuació, va ser creat i difós farà cosa d’un any, i consisteix en la presentació d’un dispositiu que aparta a les persones de la seva obsessió pels telèfons i totes les aplicacions, jocs i reds de comunicació que aquests contenen.

L’objecte s’anomena Social Media Guard, i presenta un collar com el que usen els animals per evitar que toquin les seves ferides. En aquest cas, el que s’evita és mirar la pantalla del telèfon mòbil i, per tant, passar a parar atenció a les persones o les coses que es té al voltant.
El vídeo mostra diverses situacions quotidianes que ens trobem al dia a dia de tots nosaltres. Situacions com podrien ser reunions familiars o d’altres escenes on, moltes vegades, la pantalla passa a ser l’objecte principal de la nostra atenció.

Aquest vídeo ens fa plantejar el fet que molts de nosaltres passem massa temps amb el mòbil a les mans, i que això comporta que ens allunyem de la realitat i l’entorn que ens envolta en cada moment de la nostra vida.
Crec que, més enllà de l’objectiu de cridar l’atenció del client de Coca-Cola per al seu consum, ens parla d’una situació real i preocupant, que veritablement crida a la reflexió.
Hauríem de plantejar-nos el fet de donar un cop de vista al nostre voltant més enllà del món virtual; mirar als ulls dels altres i compartir-hi moments reals.

https://www.youtube.com/watch?v=_u3BRY2RF5I&feature=youtu.be  Social Media Guard- CocaCola

Un coixí per al record.

Al rellotge només faltaven dos minuts per marcar les sis de la matinada. Els meus ulls es van obrir de cop, el terrible malson es repetia des de feia vàries nits. Els meus ulls es negaven a tancar-se de nou, obligant-me a mantenir la mirada desperta i contemplar un raig de claredat que entrava per l'entreoberta persiana.
Un silenci immens envaïa la casa, l’aire transmetia massa tranquil·litat, fins i tot em va semblar aterridora. Però, sentiments nostàlgics regnaven a la meva ment trencant la serenitat de l'entorn.

Després de diversos intents fallits de dormir de nou, amb certa indignació vaig decidir aixecar-me. Vaig caminar silenciosament pel passadís, sense saber-ho buscava un soroll. Mentre avançava, i inconscientment, buscava el profund respirar del petit animal, però el silenci absolut seguia dominant la casa.
Amb certa tristesa vaig recordar com em solia enfadar quan el gos pujava al meu llit mentre dormia i em despertava, com pujava al sofà amb agilitat i com plorava per a baixar de les cadires massa altes per a ell.

Vaig arribar al menjador, estava més il·luminat, la claredat del matí entrava per la finestra enlluernant el petit coixí que hi havia a un racó de la sala. Tossuda i melancòlica necessitava comprovar un cop més que no era un altre malson... No ho era, el coixí era buit avui també.
Allà hi dormia dos matins enrere, com havia fet dia a dia durant 15 anys.
Em vaig anar apropant a poc a poc al fred coixí, encara podia sentir el seu profund respirar i la seva olor. Sempre buscava els seus ulls ocults pel negre pelatge mentre xiulava de manera lenta perquè no despertés massa bruscament.
Els últims dies el vaig observar amb cert temor, em feia por recordar els seus últims ofecs, que cada cop s’ havien fet més freqüents. Preferia mentir-me i creure que seguia igual que els primers anys, que els seus pulmons funcionaven a la perfecció i que la seva brusca respiració era la normal als gossos de la seva especie.
Solien dir, mentre l’acariciaven, que semblava un adorable peluix, però jo sabia que era molt més. L’últim dia el vaig observar pensant en ell com a molt més que a una simple mascota, el considerava un membre més, un germà més.
Semblava irònic pensar que un ésser tan petit i tan simple fos una peça tan important a la meva vida. Però ara, mentre mirava el buit i solitari coixí em semblava que em faltes un tros del cor.

Ningú havia tingut el valor de treure el coixí d’aquell racó de la sala, estava segura que era i sempre seria el seu coixí, el seu lloc.

“Un descens inexplicable, un rescat impossible”. Amb aquestes paraules un titular del Diari  “ARA”  ho diu tot. Ahir dia 24 de Març cau als Alps un Airbus procedent de Barcelona; 150 morts, entre ells 40 espanyols.

El soroll de les sirenes, les llums dels cotxes, els helicòpters de rescat, els discursos de les autoritats, els periodistes que es traslladen amb rapidesa, els mitjans informadors, el boca a boca de la gent; cada accident ho comporta, cada tragèdia és diferent, però totes s’assemblen. Però aquesta vegada  parlem d’un cas en el que des d’un principi s’ens parla de cap esperança de trobar amb vida a ninguna de les 150 persones que anaven al vol.  Per tot arreu rebíem informació del succés, tots els canals de televisió interrompien els seus programes per donar peu a la noticia, totes les ràdios i tota la premsa paralitzen les seves feines i passen a informar la tragèdia al moment.  Impressiona pensar que just darrere de totes aquestes imatges, d’aquestes muntanyes i tot aquesta neu s’amaguen els cossos de cent cinquanta persones que ahir es van llevar d’hora per no perdre l’avió.

Per acabar, veiem dues portades, del diari “ElPeriodico” i el “Ara”, on la pena, el dolor i el desconsol resulten explicitis.

SEMINARI 23-03-2015

SEMINARI 23-03-2015

La classe de seminari d’avui la hem dedicat a la lectura i a la posterior anàlisi de dos contes. Hem detectat els diferents enfocaments i hem vist les diverses característiques literàries que els autors han emparat amb perfecta precisió a cada història. 

En ambdós relats hem pogut apreciar diverses tècniques literàries per a tenir en compte alhora de conduir una narració.

Després d’aquesta activitat que ens ha ocupat tot el seminari, m’he allunyat de la universitat pensant en les dues histories, realment impressionants.

En especial, el relat “En el bosque”, de l’autor Ryunosuke Akutagawa, ha cridat la meva atenció; m’ha fet pensar. És tracta d’una obra confusa, on diversos personatges defensen diferents punts de vista però alhora coincideixen en un seguit de relacions entre versions que dona versemblança als fets i això fa concordar els testimonis. Una obra realment increïble.

Però, hi ha un aspecte de l’obra que m’ha portat a reflexionar; el fet que cadascun dels personatges ens explica una versió, no pas la veritat dels seus actes, sinó allò que vol fer-nos creure que ha fet. Ryunosuke Akutagawa aconsegueix transmetre una profunda introducció al pensament oriental.

SEMINARI 20-03-2015

SEMINARI 20-03-2015

Avui ha tingut lloc un esdeveniment astronòmic extraordinari; un eclipsi solar que no havia tingut lloc des de feia dos anys. Però, aquest cop ha sigut realment excepcional; ha mostrat una magnitud molt superior a l’anterior, la qual cosa ha cridat l’interés i la curiositat de moltes persones.

No tots els països han tingut el privilegi de poder-lo apreciar damunt seu. Però Espanya és un dels països on s’ha pogut observar, tot i que de manera parcial. La regió on s’ha pogut veure amb més claredat ha estat a La Coruña, amb un enfosquiment del 76%.

L’eclipsi ha assolit el seu màxim esplendor durant 2 minuts i 47 segons. El fenomen presentava un gran risc ja que, observar-lo a simple vista podria provocar lesions irreversibles a la còrnia i cremades a la retina. Per això, l’única manera d’observar aquest fenomen sense perill era des de les anomenades “ulleres d’eclipsi”, o bé usant un telescopi especialitzat.

Tot i això, de boca en boca, i també a traves de múltiples pàgines web, en els últims dies s’han difós diverses estratègies per a poder observar l’eclipsi “sense danys”. Usar radiografies, miralls, CDs o DVDs, paper d’alumini, ulleres fosques o d’altres objectes en són alguns exemples, però ningun d’ells filtra de forma segura les radiacions solars danyoses.
S’haurà d’esperar que ninguna ment ingènua n’hagi fet cas.

SEMINARI 18-03-2015

SEMINARI 18-03-2015

A partir del cànon estètic que Dori ens ha presentat, ha sortit el tema de la pel·lícula 'El mago de Oz'. 
Aquest títol m'ha transportat immediatament al passat, al primer cop que vaig veure la pel·lícula, quan només era una nena petita.
Amb aquella mirada innocent pròpia de la infantesa, només hi vaig veure una història bonica plena d’emocions, però avui, hi he pensat a fons, adonant-me de molt més.
He entès el seu missatge, cosa que abans no m’havia plantejat, adonant-me de la profunditat real d’aquesta pel·lícula.
Tant el espantaocells, com el lleó, com el home de la llauna i la pròpia protagonista, buscaven alguna cosa que els faltava; un cervell, el valor, un cor i el tornar a casa, respectivament.

Tots busquem allò que ens falta, creiem que la felicitat està fora del nostre abast i lluitem a vent i marea per a arribar a assolir-la. Però nosaltres aprenem amb el camí de la nostra vida, la nostre felicitat es troba a la pròpia vida; és a les nostres mans. No necessitem res mes, res exterior per a arribar a ser feliços, ja que, la felicitat es troba dins nostre. 
Només em de creure en nosaltres mateixos per aconseguir el que ens proposem, no hi ha barreres ni metes més enllà de las que nosaltres mateixos ens construïm.

Sinopsi Taxi Driver

TAXI DRIVER

Introducción

Travis es un ex marine neoyorkino que ha servido en la guerra de Vietnam. Desde entonces padece insomnio, y por ello decide sacarse la licencia de taxista nocturno para mantenerse ocupado
Noche tras noche Travis observa la peor cara de Nueva York. Al finalizar su turno frecuenta cines pornográficos, aislándose aún más de la sociedad.

Nudo

En uno de sus descansos, Travis se fija en Betsy, encargada de la campaña electoral del senador Charles Palantine y se obsesiona por conocerla. Finalmente, consigue una cita con ella. En su segundo encuentro la lleva a un cine pornográfico por lo que Betsy, ofendida, decide dejar de verle.
Anteriormente Iris, una prostituta adolescente, ha entrado en el taxi de Travis huyendo de Mathew el que parece ser un proxeneta. Después de repetidos encuentros, Travis se propone sacar a Iris de la prostitución. A partir de este momento, su situación da un giro de 180 grados y opta por urdir su plan.

Desenlace
Tras el intento fallido de matar a Palantine. , para llamar la atención de Betsy, el taxista prosigue con su plan de salvar a Iris y se dirige al lugar de trabajo de la menor. Allí se enfrenta con Mathew y sus secuaces, a los que da muerte. Después de una larga recuperación, Travis es reconocido como un héroe y Iris vuelve con la familia. El taxista vuelve a llamar la atención de Betsy, pero el prefiere seguir su propia ruta.

Per iniciar la setmana, la classe de Seminari ens ha traslladat a un univers de reflexió a partir d’una activitat que el tutor ens ha encarregat del llibre “Els Morts”.

El conte que havíem d’analitzar forma part del llibre “ELs Dublinensos” de James Joyce, i és una història que gira al voltant de Gabriel Conroy, el protagonista, que comença amb una celebració a casa de les seves ties, i acaba esdevenint un tràgic final. 

Només fa dos dies que vaig acabar la seva lectura i encara recordo perfectament la sensació que em va despertar. Aquell trist i inesperat últim fragment em va fer sentir entre empatia i tristesa, entre compassió i dolor; una llàstima pel protagonista alhora que una proximitat amb la mateixa història. 

A la història fa nombroses descripcions; precises, captivadores i atractives; que et mantenen distret i entretingut durant el relat, i què alhora fan que el final sigui inesperat.

Finalment, després de la revelació que trasbalsa profundament a en Gabriel, un seguit de fragments aconsegueixen atrapar-nos emocionalment, arribant al lector, a traves d’una descripció gèlida i distant dels sentiments del protagonista.

“La seua ànima es va esvanir lentament en l’entreson quan va sentir la dolça caiguda de neu, com el descens del seu darrer ocàs, sobre tots els vius i sobre els morts” James Joyce.

SEMINARI 13-03-2015

SEMINARI 13-03-2015

Després d’una dura i tempestuosa setmana, la feina dura, la constància, la pressió i la immediatesa deixen de ser les dominants de la nostra vida.

Amb la revista acabada i tot en un ordre absolut podem respirar alleugerits, però, amb la revista tancada, es tanca també  tot el que aquesta ha comportat? No tant com creiem. 

S’aveïna calma o al contrari? Si d’alguna cosa més ens han servit aquest cooperatiu treball és per a donar-nos compte de les diferències i discrepàncies entre cada membre del grup. 

Més enllà de les ganes i la implicació individual, hi havia un objectiu igual per a tots, però les maneres d’aconseguir-ho resultaven no coincidir. 

L’aire que es respirava a l’aula 304 resultava desalentador; uns més neguitosos, uns més esquerps, uns més directes, altres més hipòcrites, però bé, al cap i a la fi cada persona amb la seva visió confrontava amb la d’un altre. Un veritable caos.

Però, a la fi, aconseguida una revista de la qual ens en podem sentir orgullosos, l'objectiu està aconseguit, a partir d'aquí lo demés està a la deriva.

SEMINARI 09-03-2015

SEMINARI 09-03-2015

A només 24 hores de l’inici de les jornades, la situació és tensa. La primera hora de seminari ha estat summament llarga i trafegosa; els múltiples aspectes sense acordar i les diverses tasques que no havíem pogut enllestir totalment els dies anteriors havien de ser tancades amb rapidesa i perfecció. Resultava irònic que,  les múltiples discussions i disputes ens feien treure tota la pressió i desesperació capa fora i ens permetien avançar, així que finalment, ofegats i estressats ens em ensortit a temps..

Tot i la nostra positiva percepció i l’orgull al veure la revista maquetada i preparada, ha resultat ser coixa i pobre davant els ulls del tutor de seminari. Ens ha abaixat la moral a tots. Realment la revista mancava d’aspectes necessaris per a ser presentada i entesa correctament, i tots ens anàvem adonant a mesura que el professor feia esment de cada detall; increïblement, ningú de l’equip havia arribat a plantejar-s’ho durant tots aquests dies.

Ens ha resultat frustrant no haver sigut capaços de reflectir tot l’esforç i dedicació en aquelles pàgines gairebé buides. Ni ganes de discutir ens quedaven, a cinc minuts de sortir per la porta i casi bé sense ànims Nina ens ha donat algunes noves indicacions i em abandonat la universitat amb una general tristesa i decepció.

SEMINARI 06-03-2015

SEMINARI 06-03-2015

Tot i la feina que ens ha comportat la revista durant tota la setmana, els divendres acostumen a ser benvinguts pel sol fet d'anunciar el cap de setmana, i aquest no havia de ser una excepció.

Vam decidir començar la classe de seminari mitja hora abans per tal d'avançar sense tanta pressa i fins i tot poder anar-nos abans si ho enllestíem a temps. Tots semblàvem conformes, és més, els ànims a l'hora de ficar-nos per feina i acabar amb tot el més aviat possible van ser presents en tot moment.

En aquesta classe vam distribuir-nos la feina de diferent manera; La Paula, la Laia i jo ens havíem d'encarregar de la publicitat; és a dir, acabar de crear i plasmar les idees de cada anunci publicitari de la revista. Inicialment, i durant més d'una hora, les baralles eren continues i semblava que mai ens ficàvem d'acord en cap idea, color, frase, decorat... A més què, el programa utilitzat, semblava ser més que complicat; qui ens anava a dir que el mateix Photoshop ens dificultaria més que ajudar-nos!

Finalment, a casi bé les dues del migdia i amb un sentiment de casi desesperació per sortir d'aquella petita classe, havíem enllestit a la perfecció dos anuncis.

Després d'aquesta eterna setmana, malauradament la pròxima sembla que esdevindrà encara més feina, però alhora sabem que serà una feina diferent.
I és que, a només dies de començar les conferencies, les ganes i l'entusiasme ens dominen a tots!

SEMINARI 04-03-2015

La classe de Seminari d’avui ha resultat la més llarga del dia amb diferencia. Podia imaginar que crear una revista des de cero, portaria feina i conflictes, però no n’estava realment mentalitzada. 

Per començar, Nina, la directora de la revista, ha escrit a la pissarra les tasques que havíem de enllestir en aquella escassa hora. Primer tots junts havíem de decidir el nom de la revista, la qual cosa ja ens ha comportat disputa i conflicte. Semblava que tota proposta que cadascú feia havia de ser rebutjada per un altre, no ens ficàvem d’acord. Finalment vam optar per escollir el nom que dies abans, Nina havia proposat i havia agradat a tots des d’un primer moment.

Desprès, Nina s’ha encarregat de distribuir la resta de feines exposades per parelles, on cada parella se li atribuïa una tasca. A partir de llavors, ens em dividit i la classe ha seguit endavant amb continues motivacions de la directora de la revista per a enllestir-ho tot al finalitzar l’hora.

Aparentment, entre dues persones es treballa més, més ràpid i els resultats són millors. Però resulta totalment fals. La meva tasca, juntament amb un company, era la d’elaborar deu preguntes per a la entrevista a la guionista i directora de cine Mar Coll. Semblava una feina entretinguda i fins i tot divertida, ja que requeria haver d’informar-nos prèviament sobre la seva vida i les seves obres, les quals resultaven projectes realment impressionants. Però, minuts desprès de decidir quins temes volíem abarcar de la seva vida i trajectòria, ja teníem els primers problemes. Plantejar unes o altres preguntes inicialment ja ha resultat un debat inicial. A partir d’allà, cada pregunta que jo mateixa plantejava tenia un “com”, un “que”, o un “per” que semblava no convèncer al meu company, sempre hi havia alguna cosa que faltava o que no l’acabava de fer el pes.

Finalment, a cinc minuts d’acabar la classe i desprès de múltiples plantejaments i milers de modificacions, teníem 8 preguntes acceptades pels dos. I doncs, vam decidir d’acabar-les junts el proper dia de classe; o això vam dir. Un cop vaig ser a casa, vaig optar per prendrem la llibertat de plantejar les preguntes que quedaven jo mateixa; més ràpid, més i millor plantejades i sense cap tipus de conflicte. 

SEMINARI 02/03/2015

Una nova dinàmica de seminari ens espera aquesta setmana, amb una prometedora finalitat; La elaboració d’una revista que abasteixi totes les conferencies de la setmana vinent. Aquesta revista serà l’objectiu d’aquesta i la propera setmana.

Les jornades de comunicació blanquerna presenten un esdeveniment realment destacable i digne de ser el protagonista de la revista, però, és indiscutible que la tasca que representarà la elaboració serà llarga i dura. Avui mateix ens em trobat davant de tota la feina prèvia a elaboració de cada secció de la revista. Distribuir-nos les tasques i repartir la assistència a cada conferencia ens ha ocupat tota la resta de la classe.

La revista serà un repte per a tots nosaltres, el fet de haver de cooperar els uns amb els altres i units crear una revista comportarà feina, comportarà col·laboració i temps, molt de temps.

 En l’actualitat, ocupant la portada del diari “ARA”, trobem el polèmic tema de la jornada continua o la jornada partida a les escoles publiques primeries.

Ensenyament va posar en practica l’any 2009 a sis escoles la jornada continuada, es a dir classe des de les 8 fins les 2 de la tarda, per tal d’observar i avaluar la positiva o negativat de l’ implantació d’aquest horari.  Això va generar un profund debat obert sobre l’horari escolar més adient per als nens.

La majoria d’estudis que s’han fet sobre les conseqüències de la jornada partida i la continuada donen una sèrie d’avantatges per a aquesta segona, alhora que, cada cop són més les escoles que donen suport a la implantació d’aquest nou horari.

Esta comprovat que, quan més es rendeix és a primera hora del mati, per tant els estudiants entrant a les 8 del matí rendirien més i mantindrien millor l’atenció durant les hores posteriors. També ens trobàvem que, la jornada partida impossibilita anar a dinar a casa per a molts nens que les famílies no disposin de temps suficient o es trobin a massa distancia de l’escola, la qual cosa suposa una despesa afegida apart d’una responsabilitat alimentaria fora del seu abast. El  fet de no haver de tornar per la tarda, resultaria una comoditat per a aquestes famílies, mentre seguiran tenint la possibilitat de quedar-se a dinar si es necessari en algun moment.

Les diverses avantatges han fet que les múltiples escoles a favor pressionin a Ensenyament per a instaurar aquesta mesura a totes les escoles publiques. Però, no podem fer més que esperar a que els resultats obtinguts siguin valorats.

SEMINARI 27/02/15

SEMINARI 27/02/15

L’ultima setmana de Febrer vam acabar les classes amb una peculiar classe de Seminari. Vam inicir el seminari amb la presentació del cànon estetic de la meva compnya Catalina. Ella és una noia apassionada per l’esqui, per a ella el mon de la neu presenta molt més que un esport, una manera viure. Catalina va presentar a Lindsay Vonn com la seva referència en l’àmbit esportiu i també, en la seva vida personal, ja que aquesta dona és molt més que un exemple professional a seguir, és una persona exemplar en tots els sentits.
Això va obrir un petit debat sobre la manera com som i com ens mostrem als demes, és a dir, som sempre iguals i coherents en allò que fem, diem i actuem? Ens mostrem tal com som, realment?
Cada persona és, pensa i es comporta d’una única manera. Totalment fals. El que som i el que pensem ens configura, d’una manera o altre, alhora d’actuar, és obvi, però, no sempre adoptem aquella postura o comportament fidel a com pensem o, fins i tot, com ens agradaria actuar.
Es inevitable, l’ambient, la gent i el comportament de les persones que ens envolten en cada moment de la nostra vida determinen la nostra conducta. No “serem” la mateixa persona amb la nostra mara a l’hora de dinar que amb la millor amiga a les dues de la matinada d’un dissabte. Podem apreciar des del to fins a les paraules milers de trets i conductes totalment diferents i, fins i tot en alguns casos, contradictoris.
No sembla pas negatiu que, la manera de comportar-nos no segueixi la mateixa línia d’actuació en funció del moment que ens trobem. Però, més enllà d’aquesta obvietat, vull afirmar el caràcter positiu i, fins i tot la necessitat de poder adoptar una multiplicitat de facetes en cada situació que el nostre dia a dia requereixi.
Sembla irònic que, arribar a formar en els demes una idea errònia de nosaltres mateixos sigui una cosa bona, però, es indubtablement necessari; partint que, la posició que adoptem en cada circumstancia serà determinant alhora d’establir vincles amb el entorn que ens trobem, es a dir, seguint la línea imposada passarem a formar `part d’aquell ambient o grup en qüestió. Analitzem alguns exemples per a veure-ho més clar.

Ens trobem reunits, de manera informal, amb de gent aficionada a una sèrie determinada de televisió, fins a l’extrem de parlar única i exclusivament d’aquesta. I doncs, per tal de seguir la conversa i no sentir-te exclòs del grup fingeixes ser un apassionat més d’aquesta còmica i absurda sèrie que casi bé ni havies sentit anomenar. Una situació que fins i tot por esdevenir divertida. Adoptaries com a teves un parell de frases que sentissis d’algu altre i riuries les gracies d’aquells inoblidables capítols que tanta polèmica resultarien despertar.

Però, si traslladéssim aquesta irrellevant conversa a un grup de gent de cert prestigi, una reunió per a tancar un negoci importantissim i, en aquest cas, en comptes d’una sèrie fictícia i d’argument fàcilment deduïble, es tractaria d’una ideologia política, o bé, una ideologia religiosa profundament arrelada a tots els presents. Ara ja no és tan senzill com riure i repetir arguments aliens. La situació seria salvada si la persona en qüestió tingues suficient coneixement d’aquella radical i extremista ideologia per a participar, parlar i entrar en la conversa seguint el fil per a no ser rebutjat per no compartir les idees i creences en qüestió.

En aquest segon hipotètic cas, ja veiem una major complexitat i complicació, quan la imatge que has de donar és totalment condicionant i necessària, en aquest cas particularment per a tancar un negoci. 

Sembla un tret negatiu i fins i tot una característica d’hipocresia ser falsos amb nosaltres mateixos, però, realment es tracta d’aprendre a adaptar-nos a qualsevol situació, ja sigui apropiant-nos de expressions o assumint ideologies alienes.

Cal saber encaixar en cada moment; saber adoptar comportaments diferents, és totalment necessari en tot moment, des de la conversa més informal a la més decisiva reunió.

Aquesta mateixa setmana, la pel·lícula “Birdman” es va alçar com a guanyadora dels Oscars 2015.

La pel·lícula presenta una posada en escena impactant, un personatge principal magistral i una transmissió d’un increïble missatge al públic.

Tot i la inqüestionable grandesa d’aquesta obra, mereixedora d’aquest Oscar , em vaig dur una sorpresa.

Una altre pel·lícula també candidata als Oscars, “Boyhood”, em va captar des d’un primer moment. La vaig veure la primera vegada i no en vaig tenir prou, així que, després de veure-la en múltiples ocasions, em va semblar mereixedora de guanyar, fins el punt de decebrem al veure que no va ser així.

“Boyhood” presenta una pel·lícula diferent. Un gran experiment. Una idea totalment nova.

Gravar una pel·lícula durant dotze anys, convocant als actors unes poques hores a l’any per a desenvolupar una historia creïble de la vida i desenvolupament d’un nen des dels sis anys.

Sembla increïble, però així es va fer, i el resultat, una seqüència on veiem les diferents etapes que viu el mateix nen i tot el que aquestes comporten a la seva vida. “Boyhood” volia fer una representació del temps, una historia amb continuïtat. La idea era realment molt bona; innovadora i original.

D'altra banda, “Birdman” presenta un guio complex; una dosis de realitat impactant; una gravació de només un mes de durada i d’altres mils aspectes brillants en l’obra. 

Tot això farà que, finalment, s’endugui la admiració de tot espectador juntament amb l’èxit la nit dels Oscars.

PEL·LÍCULA “TAXI DRIVER”

PEL·LÍCULA “TAXI DRIVER”

Travis és un ex-combatent de la Guerra del Vietnam. Un personatge solitari, estrany i totalment desencaixat del mon es troba vagant sense rumb per la seva intranscendent vida. Per tal de combatre els seus problemes d’insomni, Travis decideix, per aprofitar el temps mort i guanyar diners, apuntar-se per a fer de taxista nocturn.

Mentre condueix el taxi, es testimoni de múltiples situacions on es mostra la maldat que habita les nits de Nova York(Violència, prejudicis, bogeries, barris baixos) i això el fa conscient de la cruel realitat de la societat on es troba alhora que, a poc a poc, el va afectant psicològicament.

Travis adopta una postura silenciosa davant tot tipus d’injustícies de les quals n’és present, mentre agafa la costum d’anotar tot allò que veu a un quadern.

Un dia, Travis s’enamora de Betsy, una voluntària de la campanya per al senador Charles Palantine, qui es candidat a president. Travis cau enamorat al veure-la passar davant el seu taxi. La segueix fins al seu treball en diverses ocasions amb l’única finalitat d’observar-la. Fins que, un dia, es decideix a entrar a la seva oficina i parlar-li. Per a Travis la política no es objecte del seu interès, però, tot i així, veiem com, quan el mateix Palentine puja al seu taxi, Travis el parla animadament mostrant-li el seu suport i fidel seguiment, totalment fals. Travis diu al futur president la necessitat de una amplia reforma a la ciutat per a acabar amb tota la maldat que es present nit darrera nit als carrers de Nova York.


Travis queda amb la Betsy en dues ocasions. La primera cita és a una cafeteria on ambdós es mostren propers, agust i fins i tot atrets. D’altra banda, a la segona cita, ell porta a Betsy a veure una pel·lícula de gènere pornogràfic, la qual cosa la molesta i la incomoda moltíssim. Betsy s’enfada de tal manera que no vol saber res més del protagonista. Travis truca a Betsy i es disculpa, tot i que, aquesta es negarà a veure’l de nou. Després de moltes trucades sense resposta, Travis es presentarà a la feina de Betsy per a demanar-li explicacions, i és expulsat de males maneres.

Aquest desinterès i humiliació per part de Betsy, alimenta la ràbia i frustració que el protagonista ja començava a sentir anteriorment amb el seu odi cap a aquesta societat i tot el que passa en ella. Ara, a aquest sentiment s’afegirà la necessitat de cridar de nou la atenció de Betsy.

Travis troba una sortida a la seva frustració; voldrà respondre a la violència amb violència i voldrà prendre’s la justícia per la seva pròpia mà. Amb aquests clars objectius comença un programa físic d’entrenaments diaris i es compra múltiples armes. Dia a dia veiem com es va preparant per a donar un gran cop.

Mentrestant, coneix a una noia. Iris es una nena de només 12 anys que exerceix com a prostituta sota les ordres de Matthew, el seu cruel proxeneta. Iris puja al taxi de Travis una nit amb la intenció d’anar-se'n d’on és i fugir del lamentable estat i mon que viu, però, es arrossegada fora del taxi per un home que tira un bitllet arrugat a Travis. Travis recorda, amb certa culpabilitat, aquesta situació cada cop que veu el bitllet arrugat. Després, la veu en dues ocasions i s’hi apropa. Travis s’interessa i s’implica molt amb la trista situació de Iris i la intenta convèncer per a sortir-se'n de la prostitució i tornar a la vida que li toca per la seva edat. Però, el seu intent resulta inútil, Iris sembla estar bé amb la seva situació i és troba totalment sumisa a les ordres de Matthew.


Travis no pot més, decidit a deixar de ser una víctima silenciosa de la societat, es decideix a actuar. Després d’afeitar-se el cap, Travis es presenta a un acte públic, un cop allà intenta assassinar al president Palentine, però, els agents del Servei Secret veuran en ell un moviment sospitós i haurà de fugir sense haver disparat. Seguidament, desprès d’aquest fallit intent, Travis va a buscar al proxeneta de Iris i el dispara, després va a la casa on està Iris per a disparar al propietari i a l’home que és a l’habitació amb la nena. Un cop Travis entra a la casa, veiem com es produeix una sanguinària situació on només en surt il·lesa Iris, la qual plora horroritzada. Travis intenta suïcidar-se desprès de disparar en múltiples ocasions als demés, però, sense bales a les seves armes, es queda a un sofà resignat fins que arriba la policia.

Mentre Travis es recupera a l’hospital, rep una carta dels pares de Iris, els quals li agraeixen haver-la salvat i haver fet que torni de nou amb ells i a la vida que li toca viure per la seva curta edat.

Quan Travis es recupera i torna al seu nocturn treball, es troba amb Betsy.

Betsy es mostra propera a ell i diu com, els mitjans de comunicació, parlen d’ell de forma heroica, però ell nega ser un veritable heroi. Veiem en aquesta ultima escena com, tot i la seva passada obsessió per ella, ara es mostra distant i és limita a deixar-la al seu destí.

Arissa. La sombra y el fotógrafo, 1922-1936

Arrel d’un comentari que Sandra Balsells va fer a classe de fotografia, sobre el fotògraf Antoni Arissa, una companya va dir-nos que aquella mateixa tarda anava al CCCB a visitar una exposició de fotografies d’aquest autor. Jo i un altre company ens vam sentir atrets per la visita i ens vam oferir a acompanyar-la. I així ho vam fer.

L’exposició fotogràfica d’Antoni Arissa constava de més de 160 fotos en blanc i negre d’estils diferents i de temàtiques molt variades. A la seva obra, em vist com els seus estils es mostren en tres grans blocs; un primer seguit de fotos seguint l’estil del pictorialisme, seguida d’un conjunt de fotos on expressava la evolució cap a la modernitat fins l’iniciï dels anys 30 i, finalment, vèiem un últim seguit de fotos complint l’estil de las avantguardes fotogràfiques.

En totes les seves representacions es mostrava el seu ampli i complex domini de la fotografia i tots els camps que aquesta comporta; mostrant-nos tot tipus de perspectives, jugant amb les llums i les ombres i experimentant amb plans arriscats.

Aquest autor va ser un gran renovador del segle XX, es dona a conèixer quan la fotografia va anar substituint el dibuix, sobretot en cartells, llibres, revistes i diaris. Arissa va tenir un paper molt important i significatiu en tota aquesta renovació.

He adjuntat algunes de fotografies de les seves obres que més em van cridar l’atenció i on s’hi pot veure la seva gran eficàcia amb la càmera.