Pont de maig

El pronòstic meteorològic va anunciar molt de sol i dies molt calorosos per al pont. Això, juntament amb l'anada de les meves amigues fora de Barcelona, em va portar a decidir baixar al meu poble a desconnectar de la ciutat i passar uns dies tranquils a la platja.
Divendres a primera hora ja era a l’estació esperant el primer tren del matí. Estava disposada a gaudir de la platja des del primer dia!
Vaig baixar del tren entusiasmada, era el primer dia de l’any que trepitjava aquell petit poble. Realment, des de setembre de l’any anterior no havia tornat a Altafulla, el meu poble d'estiueig. Em vaig sentir malament per allunyar-me, de manera gairebé inconscient, d’aquell lloc on tenia els millors records d’estiu des de ben petita... Sabia que si no havia baixat en aquests mesos no era pas per falta d’ocasions, però evitava pensar-hi.

De camí cap a l’apartament, vaig passar per la plaça del poble, i era gairebé buida. No em va estranyar; la calma i la tranquil·litat eren característics del poble. Vaig somriure per mi mateixa mentre recordava les nits d’estiu a aquella mateixa plaça. Quan aquella plaça cobrava vida, quan els joves ens reuníem allà i no ens movíem en hores, nits senceres allà. Minuts i minuts que omplíem únicament amb riures i abraçades, amb paraules sense importància i gests despreocupats.
Vaig pensar amb melancolia en aquell estiu, en aquelles nits. Vaig plantejar-me que era el que realment trobava a faltar, el fet de viure sense preocupacions o bé aquelles persones amb les quals vaig compartir tants moments.
La resposta era clara. La tranquil·litat torna, a cada estiu la plaça ens acull de nou. Però aquelles persones, aquelles paraules i aquells sentiments que només vuit mesos enrere es respiraven ja mai més tornarien a esdevenir igual.
Cada racó d’aquella plaça guardava records d’aquell estiu. Cada pedra, cada tronc i cada gra de sorra d’aquell poble em transportava al passat.
Em trobava sola, quieta en mig d'aquella plaça i amb l'ànima plena de nostàlgia.
Em vaig adonar de perquè no havia volgut tornar al poble en tot aquest temps... No necessitava més que mirar al meu voltant per adonar-me de tot allò que vaig perdre, tot el que és inevitablement fugaç i efímer.