Arran d'un comentari que vaig escoltar l’altre dia sobre un vídeo de Coca-Cola, vaig veure una publicitat que em va semblar molt interessant; amb un missatge que transmetia una poderosa reflexió.
El vídeo, adjuntat a continuació, va ser creat i difós farà cosa d’un any, i consisteix en la presentació d’un dispositiu que aparta a les persones de la seva obsessió pels telèfons i totes les aplicacions, jocs i reds de comunicació que aquests contenen.
L’objecte s’anomena Social Media Guard, i presenta un collar com el que usen els animals per evitar que toquin les seves ferides. En aquest cas, el que s’evita és mirar la pantalla del telèfon mòbil i, per tant, passar a parar atenció a les persones o les coses que es té al voltant.
El vídeo mostra diverses situacions quotidianes que ens trobem al dia a dia de tots nosaltres. Situacions com podrien ser reunions familiars o d’altres escenes on, moltes vegades, la pantalla passa a ser l’objecte principal de la nostra atenció.
Aquest vídeo ens fa plantejar el fet que molts de nosaltres passem massa temps amb el mòbil a les mans, i que això comporta que ens allunyem de la realitat i l’entorn que ens envolta en cada moment de la nostra vida.
Crec que, més enllà de l’objectiu de cridar l’atenció del client de Coca-Cola per al seu consum, ens parla d’una situació real i preocupant, que veritablement crida a la reflexió.
Hauríem de plantejar-nos el fet de donar un cop de vista al nostre voltant més enllà del món virtual; mirar als ulls dels altres i compartir-hi moments reals.
https://www.youtube.com/watch?v=_u3BRY2RF5I&feature=youtu.be Social Media Guard- CocaCola
martes, 31 de marzo de 2015
Un coixí per al record.
Al rellotge només faltaven dos
minuts per marcar les sis de la matinada. Els meus ulls es van obrir de cop, el terrible
malson es repetia des de feia vàries nits. Els meus ulls es
negaven a tancar-se de nou, obligant-me a mantenir la mirada desperta i
contemplar un raig de claredat que entrava per l'entreoberta persiana.
Un silenci immens envaïa la casa, l’aire transmetia massa tranquil·litat, fins i tot em va semblar aterridora. Però, sentiments nostàlgics regnaven a la meva ment trencant la serenitat de l'entorn.
Després de diversos intents fallits de dormir de nou, amb certa indignació vaig decidir aixecar-me. Vaig caminar silenciosament pel passadís, sense saber-ho buscava un soroll. Mentre avançava, i inconscientment, buscava el profund respirar del petit animal, però el silenci absolut seguia dominant la casa.
Amb certa tristesa vaig recordar com em solia enfadar quan el gos pujava al meu llit mentre dormia i em despertava, com pujava al sofà amb agilitat i com plorava per a baixar de les cadires massa altes per a ell.
Vaig arribar al menjador, estava més il·luminat, la claredat del matí entrava per la finestra enlluernant el petit coixí que hi havia a un racó de la sala. Tossuda i melancòlica necessitava comprovar un cop més que no era un altre malson... No ho era, el coixí era buit avui també.
Allà hi dormia dos matins enrere, com havia fet dia a dia durant 15 anys.
Em vaig anar apropant a poc a poc al fred coixí, encara podia sentir el seu profund respirar i la seva olor. Sempre buscava els seus ulls ocults pel negre pelatge mentre xiulava de manera lenta perquè no despertés massa bruscament.
Els últims dies el vaig observar amb cert temor, em feia por recordar els seus últims ofecs, que cada cop s’ havien fet més freqüents. Preferia mentir-me i creure que seguia igual que els primers anys, que els seus pulmons funcionaven a la perfecció i que la seva brusca respiració era la normal als gossos de la seva especie.
Solien dir, mentre l’acariciaven, que semblava un adorable peluix, però jo sabia que era molt més. L’últim dia el vaig observar pensant en ell com a molt més que a una simple mascota, el considerava un membre més, un germà més.
Semblava irònic pensar que un ésser tan petit i tan simple fos una peça tan important a la meva vida. Però ara, mentre mirava el buit i solitari coixí em semblava que em faltes un tros del cor.
Un silenci immens envaïa la casa, l’aire transmetia massa tranquil·litat, fins i tot em va semblar aterridora. Però, sentiments nostàlgics regnaven a la meva ment trencant la serenitat de l'entorn.
Després de diversos intents fallits de dormir de nou, amb certa indignació vaig decidir aixecar-me. Vaig caminar silenciosament pel passadís, sense saber-ho buscava un soroll. Mentre avançava, i inconscientment, buscava el profund respirar del petit animal, però el silenci absolut seguia dominant la casa.
Amb certa tristesa vaig recordar com em solia enfadar quan el gos pujava al meu llit mentre dormia i em despertava, com pujava al sofà amb agilitat i com plorava per a baixar de les cadires massa altes per a ell.
Vaig arribar al menjador, estava més il·luminat, la claredat del matí entrava per la finestra enlluernant el petit coixí que hi havia a un racó de la sala. Tossuda i melancòlica necessitava comprovar un cop més que no era un altre malson... No ho era, el coixí era buit avui també.
Allà hi dormia dos matins enrere, com havia fet dia a dia durant 15 anys.
Em vaig anar apropant a poc a poc al fred coixí, encara podia sentir el seu profund respirar i la seva olor. Sempre buscava els seus ulls ocults pel negre pelatge mentre xiulava de manera lenta perquè no despertés massa bruscament.
Els últims dies el vaig observar amb cert temor, em feia por recordar els seus últims ofecs, que cada cop s’ havien fet més freqüents. Preferia mentir-me i creure que seguia igual que els primers anys, que els seus pulmons funcionaven a la perfecció i que la seva brusca respiració era la normal als gossos de la seva especie.
Solien dir, mentre l’acariciaven, que semblava un adorable peluix, però jo sabia que era molt més. L’últim dia el vaig observar pensant en ell com a molt més que a una simple mascota, el considerava un membre més, un germà més.
Semblava irònic pensar que un ésser tan petit i tan simple fos una peça tan important a la meva vida. Però ara, mentre mirava el buit i solitari coixí em semblava que em faltes un tros del cor.
Ningú havia tingut el valor de
treure el coixí d’aquell racó de la sala, estava segura que era i
sempre seria el seu coixí, el seu lloc.
martes, 24 de marzo de 2015
“Un descens
inexplicable, un rescat impossible”. Amb aquestes paraules un titular del Diari “ARA” ho diu tot. Ahir dia 24 de Març cau als Alps
un Airbus procedent de Barcelona; 150 morts, entre ells 40 espanyols.
El soroll de les sirenes, les llums dels cotxes,
els helicòpters de rescat, els discursos de les autoritats, els periodistes que
es traslladen amb rapidesa, els mitjans informadors, el boca a boca de la gent;
cada accident ho comporta, cada tragèdia és diferent, però totes s’assemblen. Però
aquesta vegada parlem d’un cas en el que
des d’un principi s’ens parla de cap esperança de trobar amb vida a ninguna de
les 150 persones que anaven al vol. Per
tot arreu rebíem informació del succés, tots els canals de televisió interrompien
els seus programes per donar peu a la noticia, totes les ràdios i tota la
premsa paralitzen les seves feines i passen a informar la tragèdia al moment.
Impressiona pensar que just darrere de totes aquestes imatges, d’aquestes muntanyes
i tot aquesta neu s’amaguen els cossos de cent cinquanta persones que ahir es
van llevar d’hora per no perdre l’avió.
Per acabar, veiem dues portades, del diari “ElPeriodico”
i el “Ara”, on la pena, el dolor i el desconsol resulten explicitis.
lunes, 23 de marzo de 2015
SEMINARI 23-03-2015
SEMINARI 23-03-2015
La classe de seminari d’avui la hem dedicat a la lectura i a la posterior anàlisi
de dos contes. Hem detectat els diferents enfocaments i hem vist les diverses característiques
literàries que els autors han emparat amb perfecta precisió a cada història.
En
ambdós relats hem pogut apreciar diverses tècniques literàries per a tenir en
compte alhora de conduir una narració.
Després d’aquesta activitat que ens ha ocupat tot el seminari, m’he
allunyat de la universitat pensant en les dues histories, realment
impressionants.
En especial, el relat “En el bosque”, de l’autor Ryunosuke Akutagawa,
ha cridat la meva
atenció; m’ha fet pensar. És tracta d’una obra confusa, on diversos personatges
defensen diferents punts de vista però alhora coincideixen en un seguit de
relacions entre versions que dona versemblança als fets i això fa concordar els
testimonis. Una obra realment increïble.
Però, hi ha un aspecte de l’obra que m’ha portat a reflexionar; el fet que
cadascun dels personatges ens explica una versió, no pas la veritat dels seus
actes, sinó allò que vol fer-nos creure que ha fet. Ryunosuke Akutagawa aconsegueix
transmetre una profunda introducció al pensament oriental.
viernes, 20 de marzo de 2015
SEMINARI 20-03-2015
SEMINARI 20-03-2015
Avui ha tingut lloc un esdeveniment astronòmic extraordinari; un eclipsi solar que no havia tingut lloc des de feia dos anys. Però, aquest cop ha sigut realment excepcional; ha mostrat una magnitud molt superior a l’anterior, la qual cosa ha cridat l’interés i la curiositat de moltes persones.
No tots els països han tingut el privilegi de poder-lo apreciar damunt seu. Però Espanya és un dels països on s’ha pogut observar, tot i que de manera parcial. La regió on s’ha pogut veure amb més claredat ha estat a La Coruña, amb un enfosquiment del 76%.
L’eclipsi ha assolit el seu màxim esplendor durant 2 minuts i 47 segons. El fenomen presentava un gran risc ja que, observar-lo a simple vista podria provocar lesions irreversibles a la còrnia i cremades a la retina. Per això, l’única manera d’observar aquest fenomen sense perill era des de les anomenades “ulleres d’eclipsi”, o bé usant un telescopi especialitzat.
Tot i això, de boca en boca, i també a traves de múltiples pàgines web, en els últims dies s’han difós diverses estratègies per a poder observar l’eclipsi “sense danys”. Usar radiografies, miralls, CDs o DVDs, paper d’alumini, ulleres fosques o d’altres objectes en són alguns exemples, però ningun d’ells filtra de forma segura les radiacions solars danyoses.
S’haurà d’esperar que ninguna ment ingènua n’hagi fet cas.
Avui ha tingut lloc un esdeveniment astronòmic extraordinari; un eclipsi solar que no havia tingut lloc des de feia dos anys. Però, aquest cop ha sigut realment excepcional; ha mostrat una magnitud molt superior a l’anterior, la qual cosa ha cridat l’interés i la curiositat de moltes persones.
No tots els països han tingut el privilegi de poder-lo apreciar damunt seu. Però Espanya és un dels països on s’ha pogut observar, tot i que de manera parcial. La regió on s’ha pogut veure amb més claredat ha estat a La Coruña, amb un enfosquiment del 76%.
L’eclipsi ha assolit el seu màxim esplendor durant 2 minuts i 47 segons. El fenomen presentava un gran risc ja que, observar-lo a simple vista podria provocar lesions irreversibles a la còrnia i cremades a la retina. Per això, l’única manera d’observar aquest fenomen sense perill era des de les anomenades “ulleres d’eclipsi”, o bé usant un telescopi especialitzat.
Tot i això, de boca en boca, i també a traves de múltiples pàgines web, en els últims dies s’han difós diverses estratègies per a poder observar l’eclipsi “sense danys”. Usar radiografies, miralls, CDs o DVDs, paper d’alumini, ulleres fosques o d’altres objectes en són alguns exemples, però ningun d’ells filtra de forma segura les radiacions solars danyoses.
S’haurà d’esperar que ninguna ment ingènua n’hagi fet cas.
miércoles, 18 de marzo de 2015
SEMINARI 18-03-2015
SEMINARI 18-03-2015
A partir del cànon estètic
que Dori ens ha presentat, ha sortit el tema de la pel·lícula 'El mago de Oz'.
Aquest títol m'ha transportat immediatament al passat, al primer cop que vaig veure la pel·lícula, quan només era una nena petita.
Amb aquella mirada innocent pròpia de la infantesa, només hi vaig veure una història bonica plena d’emocions, però avui, hi he pensat a fons, adonant-me de molt més.
He entès el seu missatge, cosa que abans no m’havia plantejat, adonant-me de la profunditat real d’aquesta pel·lícula.
Tant el espantaocells, com el lleó, com el home de la llauna i la pròpia protagonista, buscaven alguna cosa que els faltava; un cervell, el valor, un cor i el tornar a casa, respectivament.
Aquest títol m'ha transportat immediatament al passat, al primer cop que vaig veure la pel·lícula, quan només era una nena petita.
Amb aquella mirada innocent pròpia de la infantesa, només hi vaig veure una història bonica plena d’emocions, però avui, hi he pensat a fons, adonant-me de molt més.
He entès el seu missatge, cosa que abans no m’havia plantejat, adonant-me de la profunditat real d’aquesta pel·lícula.
Tant el espantaocells, com el lleó, com el home de la llauna i la pròpia protagonista, buscaven alguna cosa que els faltava; un cervell, el valor, un cor i el tornar a casa, respectivament.
Tots busquem allò que ens falta, creiem que la felicitat està fora del nostre abast i lluitem a vent i marea per a arribar a assolir-la. Però nosaltres aprenem amb el camí de la nostra vida, la nostre felicitat es troba a la pròpia vida; és a les nostres mans. No necessitem res mes, res exterior per a arribar a ser feliços, ja que, la felicitat es troba dins nostre.
Només em de creure en nosaltres mateixos per aconseguir el que ens proposem, no hi ha barreres ni metes més enllà de las que nosaltres mateixos ens construïm.
Sinopsi Taxi Driver
TAXI DRIVER
Introducción
Travis es un ex marine neoyorkino que ha servido en la guerra de Vietnam. Desde entonces padece insomnio, y por ello decide sacarse la licencia de taxista nocturno para mantenerse ocupado
Noche tras noche Travis observa la peor cara de Nueva York. Al finalizar su turno frecuenta cines pornográficos, aislándose aún más de la sociedad.
Nudo
En uno de sus descansos, Travis se fija en Betsy, encargada de la campaña electoral del senador Charles Palantine y se obsesiona por conocerla. Finalmente, consigue una cita con ella. En su segundo encuentro la lleva a un cine pornográfico por lo que Betsy, ofendida, decide dejar de verle.
Anteriormente Iris, una prostituta adolescente, ha entrado en el taxi de Travis huyendo de Mathew el que parece ser un proxeneta. Después de repetidos encuentros, Travis se propone sacar a Iris de la prostitución. A partir de este momento, su situación da un giro de 180 grados y opta por urdir su plan.
Desenlace
Tras el intento fallido de matar a Palantine. , para llamar la atención de Betsy, el taxista prosigue con su plan de salvar a Iris y se dirige al lugar de trabajo de la menor. Allí se enfrenta con Mathew y sus secuaces, a los que da muerte. Después de una larga recuperación, Travis es reconocido como un héroe y Iris vuelve con la familia. El taxista vuelve a llamar la atención de Betsy, pero el prefiere seguir su propia ruta.
Introducción
Travis es un ex marine neoyorkino que ha servido en la guerra de Vietnam. Desde entonces padece insomnio, y por ello decide sacarse la licencia de taxista nocturno para mantenerse ocupado
Noche tras noche Travis observa la peor cara de Nueva York. Al finalizar su turno frecuenta cines pornográficos, aislándose aún más de la sociedad.
Nudo
En uno de sus descansos, Travis se fija en Betsy, encargada de la campaña electoral del senador Charles Palantine y se obsesiona por conocerla. Finalmente, consigue una cita con ella. En su segundo encuentro la lleva a un cine pornográfico por lo que Betsy, ofendida, decide dejar de verle.
Anteriormente Iris, una prostituta adolescente, ha entrado en el taxi de Travis huyendo de Mathew el que parece ser un proxeneta. Después de repetidos encuentros, Travis se propone sacar a Iris de la prostitución. A partir de este momento, su situación da un giro de 180 grados y opta por urdir su plan.
Desenlace
Tras el intento fallido de matar a Palantine. , para llamar la atención de Betsy, el taxista prosigue con su plan de salvar a Iris y se dirige al lugar de trabajo de la menor. Allí se enfrenta con Mathew y sus secuaces, a los que da muerte. Después de una larga recuperación, Travis es reconocido como un héroe y Iris vuelve con la familia. El taxista vuelve a llamar la atención de Betsy, pero el prefiere seguir su propia ruta.
lunes, 16 de marzo de 2015
Per iniciar la setmana, la classe de Seminari ens ha traslladat a un univers de reflexió a partir d’una activitat que el tutor ens ha encarregat del llibre “Els Morts”.
El conte que havíem d’analitzar forma part del llibre “ELs Dublinensos” de James Joyce, i és una història que gira al voltant de Gabriel Conroy, el protagonista, que comença amb una celebració a casa de les seves ties, i acaba esdevenint un tràgic final.
Només fa dos dies que vaig acabar la seva lectura i encara recordo perfectament la sensació que em va despertar. Aquell trist i inesperat últim fragment em va fer sentir entre empatia i tristesa, entre compassió i dolor; una llàstima pel protagonista alhora que una proximitat amb la mateixa història.
A la història fa nombroses descripcions; precises, captivadores i atractives; que et mantenen distret i entretingut durant el relat, i què alhora fan que el final sigui inesperat.
Finalment, després de la revelació que trasbalsa profundament a en Gabriel, un seguit de fragments aconsegueixen atrapar-nos emocionalment, arribant al lector, a traves d’una descripció gèlida i distant dels sentiments del protagonista.
“La seua ànima es va esvanir lentament en l’entreson quan va sentir la dolça caiguda de neu, com el descens del seu darrer ocàs, sobre tots els vius i sobre els morts” James Joyce.
domingo, 15 de marzo de 2015
lunes, 9 de marzo de 2015
SEMINARI 09-03-2015
SEMINARI 09-03-2015
A només 24 hores de l’inici de les jornades, la situació és
tensa. La primera hora de seminari ha estat summament llarga i trafegosa; els múltiples
aspectes sense acordar i les diverses tasques que no havíem pogut enllestir
totalment els dies anteriors havien de ser tancades amb rapidesa i perfecció. Resultava
irònic que, les múltiples discussions i
disputes ens feien treure tota la pressió i desesperació capa fora i ens
permetien avançar, així que finalment, ofegats i estressats ens em ensortit a
temps..
Tot i la nostra positiva percepció i l’orgull al veure la
revista maquetada i preparada, ha resultat ser coixa i pobre davant els ulls
del tutor de seminari. Ens ha abaixat la moral a tots. Realment la revista
mancava d’aspectes necessaris per a ser presentada i entesa correctament, i
tots ens anàvem adonant a mesura que el professor feia esment de cada detall; increïblement,
ningú de l’equip havia arribat a plantejar-s’ho durant tots aquests dies.
Ens ha resultat frustrant no haver sigut capaços de reflectir
tot l’esforç i dedicació en aquelles pàgines gairebé buides. Ni ganes de
discutir ens quedaven, a cinc minuts de sortir per la porta i casi bé sense ànims
Nina ens ha donat algunes noves indicacions i em abandonat la universitat amb
una general tristesa i decepció.
sábado, 7 de marzo de 2015
SEMINARI 06-03-2015
SEMINARI 06-03-2015
Vam decidir començar la classe de seminari mitja hora abans per tal d'avançar sense tanta pressa i fins i tot poder anar-nos abans si ho enllestíem a temps. Tots semblàvem conformes, és més, els ànims a l'hora de ficar-nos per feina i acabar amb tot el més aviat possible van ser presents en tot moment.
En aquesta classe vam distribuir-nos la feina de diferent manera; La Paula, la Laia i jo ens havíem d'encarregar de la publicitat; és a dir, acabar de crear i plasmar les idees de cada anunci publicitari de la revista. Inicialment, i durant més d'una hora, les baralles eren continues i semblava que mai ens ficàvem d'acord en cap idea, color, frase, decorat... A més què, el programa utilitzat, semblava ser més que complicat; qui ens anava a dir que el mateix Photoshop ens dificultaria més que ajudar-nos!
Finalment, a casi bé les dues del migdia i amb un sentiment de casi desesperació per sortir d'aquella petita classe, havíem enllestit a la perfecció dos anuncis.
Després d'aquesta eterna setmana, malauradament la pròxima sembla que esdevindrà encara més feina, però alhora sabem que serà una feina diferent.
I és que, a només dies de començar les conferencies, les ganes i l'entusiasme ens dominen a tots!
miércoles, 4 de marzo de 2015
SEMINARI 04-03-2015
La classe de Seminari d’avui ha
resultat la més llarga del dia amb diferencia. Podia imaginar que crear una
revista des de cero, portaria feina i conflictes, però no n’estava realment
mentalitzada.
Per començar, Nina, la directora de
la revista, ha escrit a la pissarra les tasques que havíem de enllestir en
aquella escassa hora. Primer tots junts havíem de decidir el nom de la revista,
la qual cosa ja ens ha comportat disputa i conflicte. Semblava que tota
proposta que cadascú feia havia de ser rebutjada per un altre, no ens ficàvem
d’acord. Finalment vam optar per escollir el nom que dies abans, Nina havia
proposat i havia agradat a tots des d’un primer moment.
Desprès, Nina s’ha encarregat de
distribuir la resta de feines exposades per parelles, on cada parella se li atribuïa
una tasca. A partir de llavors, ens em dividit i la classe ha seguit endavant
amb continues motivacions de la directora de la revista per a enllestir-ho tot
al finalitzar l’hora.
Aparentment, entre dues persones es
treballa més, més ràpid i els resultats són millors. Però resulta totalment
fals. La meva tasca, juntament amb un company, era la d’elaborar deu preguntes
per a la entrevista a la guionista i directora de cine Mar Coll. Semblava una
feina entretinguda i fins i tot divertida, ja que requeria haver d’informar-nos
prèviament sobre la seva vida i les seves obres, les quals resultaven projectes
realment impressionants. Però, minuts desprès de decidir quins temes volíem
abarcar de la seva vida i trajectòria, ja teníem els primers problemes.
Plantejar unes o altres preguntes inicialment ja ha resultat un debat inicial. A
partir d’allà, cada pregunta que jo mateixa plantejava tenia un “com”, un
“que”, o un “per” que semblava no convèncer al meu company, sempre hi havia
alguna cosa que faltava o que no l’acabava de fer el pes.
Finalment, a cinc minuts d’acabar la
classe i desprès de múltiples plantejaments i milers de modificacions, teníem 8
preguntes acceptades pels dos. I doncs, vam decidir d’acabar-les junts el
proper dia de classe; o això vam dir. Un cop vaig ser a casa, vaig optar per prendrem
la llibertat de plantejar les preguntes que quedaven jo mateixa; més ràpid, més
i millor plantejades i sense cap tipus de conflicte.
lunes, 2 de marzo de 2015
SEMINARI 02/03/2015
Una nova dinàmica de seminari ens
espera aquesta setmana, amb una prometedora finalitat; La elaboració d’una
revista que abasteixi totes les conferencies de la setmana vinent. Aquesta
revista serà l’objectiu d’aquesta i la propera setmana.
Les jornades de comunicació blanquerna
presenten un esdeveniment realment destacable i digne de ser el protagonista de
la revista, però, és indiscutible que la tasca que representarà la elaboració serà
llarga i dura. Avui mateix ens em trobat davant de tota la feina prèvia a
elaboració de cada secció de la revista. Distribuir-nos les tasques i repartir
la assistència a cada conferencia ens ha ocupat tota la resta de la classe.
La revista serà un repte per a
tots nosaltres, el fet de haver de cooperar els uns amb els altres i units
crear una revista comportarà feina, comportarà col·laboració i temps, molt de
temps.
En l’actualitat, ocupant la
portada del diari “ARA”, trobem el polèmic tema de la jornada continua o la jornada
partida a les escoles publiques primeries.
Ensenyament va posar en practica
l’any 2009 a sis escoles la jornada continuada, es a dir classe des de les 8 fins
les 2 de la tarda, per tal d’observar i avaluar la positiva o negativat de l’
implantació d’aquest horari. Això va
generar un profund debat obert sobre l’horari escolar més adient per als nens.
La majoria d’estudis que s’han
fet sobre les conseqüències de la jornada partida i la continuada donen una sèrie
d’avantatges per a aquesta segona, alhora que, cada cop són més les escoles que
donen suport a la implantació d’aquest nou horari.
Esta comprovat que, quan més es rendeix
és a primera hora del mati, per tant els estudiants entrant a les 8 del matí rendirien
més i mantindrien millor l’atenció durant les hores posteriors. També ens trobàvem
que, la jornada partida impossibilita anar a dinar a casa per a molts nens que
les famílies no disposin de temps suficient o es trobin a massa distancia de l’escola,
la qual cosa suposa una despesa afegida apart d’una responsabilitat alimentaria
fora del seu abast. El fet de no haver de
tornar per la tarda, resultaria una comoditat per a aquestes famílies, mentre seguiran
tenint la possibilitat de quedar-se a dinar si es necessari en algun moment.
Les diverses avantatges han fet
que les múltiples escoles a favor pressionin a Ensenyament per a instaurar aquesta
mesura a totes les escoles publiques. Però, no podem fer més que esperar a que
els resultats obtinguts siguin valorats.
domingo, 1 de marzo de 2015
SEMINARI 27/02/15
SEMINARI 27/02/15
L’ultima setmana de Febrer vam acabar les
classes amb una peculiar classe de Seminari. Vam
inicir el seminari amb la presentació del cànon estetic de la meva compnya Catalina.
Ella és una noia apassionada per l’esqui, per a ella el mon de la neu presenta
molt més que un esport, una manera viure. Catalina va presentar a Lindsay Vonn
com la seva referència en l’àmbit esportiu i també, en la seva vida personal,
ja que aquesta dona és molt més que un exemple professional a seguir, és una
persona exemplar en tots els sentits.
Això va obrir un petit debat sobre la manera com som i com ens mostrem als demes, és a dir, som sempre iguals i coherents en allò que fem, diem i actuem? Ens mostrem tal com som, realment?
Cada persona és, pensa i es comporta d’una única manera. Totalment fals. El que som i el que pensem ens configura, d’una manera o altre, alhora d’actuar, és obvi, però, no sempre adoptem aquella postura o comportament fidel a com pensem o, fins i tot, com ens agradaria actuar.
Es inevitable, l’ambient, la gent i el comportament de les persones que ens envolten en cada moment de la nostra vida determinen la nostra conducta. No “serem” la mateixa persona amb la nostra mara a l’hora de dinar que amb la millor amiga a les dues de la matinada d’un dissabte. Podem apreciar des del to fins a les paraules milers de trets i conductes totalment diferents i, fins i tot en alguns casos, contradictoris.
No sembla pas negatiu que, la manera de comportar-nos no segueixi la mateixa línia d’actuació en funció del moment que ens trobem. Però, més enllà d’aquesta obvietat, vull afirmar el caràcter positiu i, fins i tot la necessitat de poder adoptar una multiplicitat de facetes en cada situació que el nostre dia a dia requereixi.
Sembla irònic que, arribar a formar en els demes una idea errònia de nosaltres mateixos sigui una cosa bona, però, es indubtablement necessari; partint que, la posició que adoptem en cada circumstancia serà determinant alhora d’establir vincles amb el entorn que ens trobem, es a dir, seguint la línea imposada passarem a formar `part d’aquell ambient o grup en qüestió. Analitzem alguns exemples per a veure-ho més clar.
Això va obrir un petit debat sobre la manera com som i com ens mostrem als demes, és a dir, som sempre iguals i coherents en allò que fem, diem i actuem? Ens mostrem tal com som, realment?
Cada persona és, pensa i es comporta d’una única manera. Totalment fals. El que som i el que pensem ens configura, d’una manera o altre, alhora d’actuar, és obvi, però, no sempre adoptem aquella postura o comportament fidel a com pensem o, fins i tot, com ens agradaria actuar.
Es inevitable, l’ambient, la gent i el comportament de les persones que ens envolten en cada moment de la nostra vida determinen la nostra conducta. No “serem” la mateixa persona amb la nostra mara a l’hora de dinar que amb la millor amiga a les dues de la matinada d’un dissabte. Podem apreciar des del to fins a les paraules milers de trets i conductes totalment diferents i, fins i tot en alguns casos, contradictoris.
No sembla pas negatiu que, la manera de comportar-nos no segueixi la mateixa línia d’actuació en funció del moment que ens trobem. Però, més enllà d’aquesta obvietat, vull afirmar el caràcter positiu i, fins i tot la necessitat de poder adoptar una multiplicitat de facetes en cada situació que el nostre dia a dia requereixi.
Sembla irònic que, arribar a formar en els demes una idea errònia de nosaltres mateixos sigui una cosa bona, però, es indubtablement necessari; partint que, la posició que adoptem en cada circumstancia serà determinant alhora d’establir vincles amb el entorn que ens trobem, es a dir, seguint la línea imposada passarem a formar `part d’aquell ambient o grup en qüestió. Analitzem alguns exemples per a veure-ho més clar.
Ens trobem reunits, de manera
informal, amb de gent aficionada a una sèrie determinada de televisió, fins a l’extrem
de parlar única i exclusivament d’aquesta. I doncs, per tal de seguir la
conversa i no sentir-te exclòs del grup fingeixes ser un apassionat més d’aquesta
còmica i absurda sèrie que casi bé ni havies sentit anomenar. Una situació que
fins i tot por esdevenir divertida. Adoptaries com a teves un parell de frases
que sentissis d’algu altre i riuries les gracies d’aquells inoblidables capítols
que tanta polèmica resultarien despertar.
Però, si traslladéssim aquesta irrellevant
conversa a un grup de gent de cert prestigi, una reunió per a tancar un negoci
importantissim i, en aquest cas, en comptes d’una sèrie fictícia i d’argument fàcilment
deduïble, es tractaria d’una ideologia política, o bé, una ideologia religiosa
profundament arrelada a tots els presents. Ara ja no és tan senzill com riure i
repetir arguments aliens. La situació seria salvada si la persona en qüestió
tingues suficient coneixement d’aquella radical i extremista ideologia per a
participar, parlar i entrar en la conversa seguint el fil per a no ser rebutjat
per no compartir les idees i creences en qüestió.
En aquest segon hipotètic cas, ja
veiem una major complexitat i complicació, quan la imatge que has de donar és
totalment condicionant i necessària, en aquest cas particularment per a tancar
un negoci.
Sembla un tret negatiu i fins i tot una característica d’hipocresia
ser falsos amb nosaltres mateixos, però, realment es tracta d’aprendre a adaptar-nos
a qualsevol situació, ja sigui apropiant-nos de expressions o assumint
ideologies alienes.
Cal saber encaixar en cada moment;
saber adoptar comportaments diferents, és totalment necessari en tot moment,
des de la conversa més informal a la més decisiva reunió.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)